Entrevista amb Sergio Busquets: «Per primera vegada he pensat més en mi que en els altres»

-¿Tot va sortir rodó com va dir Xavi? Sí, al final volíem guanyar, disfrutar jugant, tancar la porteria a zero amb Marc, que es va posar molt content... La mala notícia va ser la lesió de Balde. Va ser molt emotiu, estic molt content pel carinyo de la gent aquell dia tan especial.

-Mai se l’ha vist commogut. ¿O la processó anava per dins? Doncs estava disfrutant, feliç de ser un privilegiat i de poder viure aquells moments i de la meva trajectòria en general. Sí que em vaig notar els ulls plorosos, és normal.

-¿Diria que la fredor és una de les seves virtuts? No exterioritza ni alegria ni pena. Puc semblar fred, però és perquè soc molt analista. El cap bull igualment... Soc dels que ho vol controlar tot. També per la posició que ocupo al camp, de permanent alerta, no tinc la línia de banda com un lateral per saber que en un costat no passarà res.-

-¿Ho ha après en el Barça? No, no, no, això jo ja ho tenia de sèrie, però amb el Pep ho perfecciones més, fa moltes xerrades tàctiques.

-Fer tantes vegades de comodí en els jocs de posició de l’entrenament.... El que ensenya això.

-Però vostè és un jugador més de carrer. Això era abans. Quan vaig debutar el futbol era d’una altra manera, de més pilleria o s’utilitzava més la pilleria. Ara tot està més controlat, amb tanta càmera, el VAR, la mentalitat de les noves generacions...

-Ser de carrer no és sinònim de pilleria... Ho sé, ho sé, m’ho prenc com un afalac.

-El fa a un diferent, no és un producte de sèrie d’una acadèmia. Que semblen robots, com si tot hagués d’estar preparat i programat, tots formats com atletes, seguint un mètode.

-Tanta uniformitat... ¿diria que això és bo o és dolent? Per a l’espectador el futbol és menys divertit, menys vistós, enganxa menys. Sempre sortiran jugadors que marquin la diferència, però clar, surten menys.

-¿Es va tancar diumenge una etapa en el Barça amb el seu comiat i el d’Alba? Del millor equip de la història, del sextet de Pep crec que sí, perquè jo era l’últim que quedava. De l’última època bona, amb Jordi i jo, s’està acabant però no s’ha tancat. Queden Ter Stegen i Sergi Roberto.

-Si continua jugant, ¿per què no en el Barça? Per moltes coses. Podria començar per dir que...

-¿Perquè s’ha anticipat a la jugada una altra vegada? Volia marxar sent important a l’equip, com a capità, guanyant, podent celebrar-ho amb l’afició, títols...

-Era el moment. En els últims tres anys, la situació ha sigut bastant dolenta quant a sensacions, sense títols... També em venia de gust viure una nova experiència a nivell, sobretot, familiar després de 15 anys aquí, sense moure’m de casa, en el Barça, el club de la meva vida i en el qual vaig somiar jugar. Ja tinc una edat i tampoc jugaré fins als 40 anys com Andrés [Iniesta]. Era el moment perfecte i també cal deixar pas a joves.

-¿Va dubtar a seguir un any perquè Xavi trobés un relleu per a vostè? Això ho vaig pensar, en veritat perquè en el dia a dia el míster, l’‘staff’, els companys, m’insistien molt. Però vaig mirar per mi. Per primera vegada he pensat més en mi que en els altres. Crec que he pres la millor decisió.

-Al final, durant 15 anys, ha conegut el Barça en tots els seus estats d’ànim... He sigut del Barça des de criatura, he sigut fill de jugador que ha viscut coses que pocs fills poden viure. He anat a molts camps a veure partits, he passat pel futbol base, he arribat al primer equip, he sigut capità, soc soci... Quinze anys en el Barça et donen per conèixer-ho tot: companys, presidents, directius, tècnics, premsa, entorn... Es compten amb els dits de la mà les persones que hagin viscut tot això, que coneguin tant el club i que sàpiguen, més o menys, com funciona tot o per què passa.

-O sigui, que al final és un altre candidat a president, com Piqué. No, no. No puc ser-ho tot.

-Però la seva idea és tornar al Barça dins de dos, tres o quatre anys. Sí, sí, sí, ho intentaré. Tinc la idea de poder ser entrenador. Però, tot i que no ho fos, opino que la gent que coneix el club tant, que ho sent tant, ha de ser a prop d’ell. És un patrimoni que no es pot perdre. Millor i més cuidat no estarà.

-¿Per què vol ser entrenador? ¿Perquè fa 15 anys que és entrenador dins del camp? Em crida l’atenció. Em motiva per la meva manera de ser com a futbolista, de pensar tota l’estona en les coses, com capgirar-ho, com millorar això, com sorprendre, com estar col·locat..

-No és només això. Penso moltes vegades com a entrenador, però després hi ha el més difícil que és gestionar el vestidor amb 24 persones, cada una amb el seu cap, les seves coses i el seu món. Per no parlar de saber transmetre i que et comprin aquesta idea i estiguin entusiasmats i creguin en tu.

-Perquè al final és això, ¿no? Gestionar persones i no idees futbolístiques. El difícil són les persones, però quan desitges controlar tots els moviments, per exemple, has de tenir jugadors que ho sentin i siguin intel·ligents per prendre les decisions.

-Vostè és la síntesi de molts entrenadors. De tots s’aprèn. Has d’adaptar-te als jugadors segons el perfil que tinguin.

-Ha parlat del seu pare. ¿Creu que la seva brillant carrera l’haurà recompensat a ell? Que a un fill li vagi bé, sempre et compensa. Als que tenim fills et compensa qualsevol cosa.

Notícies relacionades

El Barça del canvi

El Barça de Flick treu bona nota

-¿N’han parlat alguna vegada? No, no, no. Fèiem bromes abans, quan jo vaig començar. Em deia que ell tenia una Champions. El primer any es va acabar la broma.

-¿Quan veu el seu fill, li recorda quan anava amb el seu pare? Als meus fills els he dit que facin el que vulguin, que elegeixin el que vulguin i siguin feliços. No tindran cap pressió i més com veig el futbol d’avui dia. El més gran juga en un equip i quan jo no anava a veure’l la meva dona em passava algun vídeo del joc. Només d’escoltar el que deia la gent a la grada, veus normal que després passin les coses que passen.