Luis Suárez, la mort d’un geni: Luisito, «‘il calciatore perfetto’»

Camisa de petits quadros roses, pantalons grisos amb butxaques laterals, a la moda, com sempre. Llavors, el silenci milanès va quedar interromput per una veu gallega que no va perdre mai l’accent ni el vincle amb les seves arrels, dotada d’un to italià tan peculiar que el feia inconfusible. «‘¡Flaquiiiiii!’ ‘¡Flaquitoooo!’», se li va sentir dir a Luis Suárez Miramontes, Luisito per al poble de l’Inter i Don Luis per als oients de Carrusel Deportivo de la cadena SER, on va impartir en els últims anys de vida la seva càtedra futbolística abans de morir amb 88 anys.

I ‘Flaqui’, és a dir, Lluís Flaquer, el narrador dels partits del Barça, es va girar immediatament cap a aquesta figura altiva, màgica i fins i tot irreal que dominava l’escena d’aquella gasolinera de la capital de la Llombardia, on cada matí arribava ‘el Arquitecto’ del millor Inter mai vist en la història: tres ‘Scudetto’, dues Copes de Campions i dues Intercontinentals. Títols que potser haurien de ser patrimoni del Barça, que va descobrir aquest jove i clarivident gallec que va ser un pioner. Un geni avançat al seu temps.

Un museu en una gasolinera

Però la fratricida guerra entre ‘kubalistes’ i ‘suaristes’ el va allunyar del Camp Nou, un estadi que ell, amb els 25 milions de pessetes que va pagar l’Inter, va contribuir a finançar. Al Barça li havia costat 600.000 pessetes portar-lo del Deportivo de la Corunya. «Mai van posar una tribuna al meu nom», feia broma sempre aquest futbolista, que era feliç a la gasolinera on cada matí anava a esmorzar. Venia Luisito i figures de tota l’època de l’Inter desfilaven davant de la seva modesta cadira. No, no anaven a posar gasolina. Anaven a parlar amb ell.

Il calciatore perfetto che, con il suo talento, ha ispirato generazioni.
Ciao, Luisito.#FCIM pic.twitter.com/3QUJW7Qcx4

— Inter (@Inter) 9 de julio de 2023

«És una gasolinera, però també un petit museu meu», va confessar, feliç, mentre exhibia tot el que els havia donat. Allà, rere la caixa enregistradora, hi havia la samarreta de l’Espanya del No-Do, la campiona d’Europa el 1964 amb Francisco Franco, el cabdill davant seu. Samarreta vermella, pantalons blaus. Entre llaminadures, galetes i altres productes sobresortia una samarreta de Neymar.

El 10 de l’Inter

«La vaig fer portar jo, firmada per ell mateix», explicava, orgullós, exhibint peces de museu dignes d’entrar en la història del futbol, com aquesta samarreta blava i negra amb el 10 cosit a l’esquena, sense cap rastre de publicitat. Llavors no existia. Una samarreta que pesava (i pesa) un munt. «Una samarreta d’abans de la guerra. Només el número. No té l’escut ni el nom, només t’identificaven pel número», recordava.

Una samarreta amb història pròpia, també. «La vaig regalar a una senyora quan jo era jugador. I anys després em va venir un dia la seva filla i em va dir que aquesta samarreta estaria millor amb mi perquè la seva mare ja no vivia», recordava, emocionat. Allà està a 500 metres de San Siro, el temple on va construir la seva llegenda, perquè Luisito, com l’anomenaven a Milà, era molt més estimat a Itàlia que a Espanya. Ni la seva condició d’única Pilota d’Or (1960) li va atorgar el reconeixement que mereixia i devia. Però mai va renegar de la seva condició d’espanyol i gallec.

«Jo vaig començar a portar coses aquí i ara també ho fan altres jugadors, fins i tot de bàsquet», deia, content, al micròfon groc de ‘Flaquito’, a qui renyava quan narrava els partits del Barça i ell, des de casa seva a Milà, observava inquiet que el futbol no li fluïa com creia a la seva ment. Era un artista de la simplicitat. O sigui, de la dificultat.

Veure’l jugar era una delícia. Gens rancorós, encara que amb el pas dels anys no entengués el que va passar al llavors nou Camp Nou, que no tenia ni 10 anys de vida. Va tornar per jugar un amistós amb l’Inter i cada pilota que tocava provocava el xiulet de milers de culers. Llavors, Luis Suárez Miramontes va dedicar una imponent botifarra encara avui recordada per les velles generacions d’aficionats que encara existeixen.

‘Il regista del Grande Inter’

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Sempre es va sentir com «un italià nascut a Espanya», com solia recordar quan parlava de la seva vida davant un auditori entregat. És igual que fos una persona, dues, 10 o centenars. Parlava Luisito, «‘il calciatore perfetto che, amb il suo talent, ha ispirato generazioni’», segons va difondre l’Inter, i tots callaven. La fortuna era escoltar-lo. O simplement miraven. «Si no saps què fer, passa-li la pilota a Luis Suárez», deien els seus companys d’aquella generació d’or amb una Espanya capaç d’atalaiar l’horitzó per descobrir els seus companys com si la pilota estigués cosida al seu peu.

Al Milà ‘interista’, Luisito era un Déu. No podies anar al costat d’ell perquè constantment el paraven els aficionats per recordar-li el que va ser. ‘Il regista de la Grande Inter’, com ha titulat ‘La Gazzetta dello Sport’, el geni que es va emportar HH (Helenio Herrera) a la Llombardia. A l’Espanya franquista va ser una llegenda, però no reconeguda del tot. I a Galícia va ser un gallec connectat des de la distància. Cada setmana rebia peix de la seva petita pàtria que compartia amb els seus amics italians, a qui saludava cada dia en aquesta gasolinera, que ara està òrfena i silenciosa. Com les ones, per haver perdut un savi.