Per què Luis Suárez ha sigut un futbolista únic

La va guanyar Luis Suárez el 1960, en la cinquena edició del premi que atorgava la revista France Football, alhora que començava a funcionar la recentment fundada Copa d’Europa, ja que era una de les impulsores de la competició. Va ser el primer espanyol a alçar la llavors diminuta pilota daurada, però, en 66 anys de palmarès del guardó, continua sent el primer i l’últim. Va inaugurar la llista de triomfadors l’anglès sir Stanley Matthews i abans que Suárez el van rebre l’argentí Alfredo di Stéfano (1957 i 1959) i el francès Raymond Kopa (1958), d’acord amb els títols del Madrid a la Copa d’Europa.

Suárez va ser el primer jugador de la història del Barça a coronar-se amb el trofeu. Es va imposar en les votacions a Ferenc Puskas (Reial Madrid) i a Uwe Seeler (Hamburg). El Barça havia sigut el primer equip a eliminar el Madrid de la Copa d’Europa i va disputar la final de 1961. La desgraciada final de Berna contra el Benfica, amb la derrota (2-3) en un partit en què els blaugrana van rematar tres vegades als pals. Aquell disgust va provocar una catàstrofe intern al club amb un desmantellament de la plantilla que va obrir una llarga travessia pel desert de 14 anys sense títols. Fins el 1974, quan va aparèixer Johan Cruyff i es va conquerir la Lliga.

L’adeu de Suárez del Barça va obeir a una d’aquestes divisions tan freqüents al si del barcelonisme, ja que se l’enfrontava a Ladislao Kubala, vuit anys més gran que ell i líder silenciós d’aquell Barça. Després van venir els nuñistes i els cruyffistes, els laportistes i els rosellistas i, recentment, els guardiolistes i els altres successors. Abans de la final, el club havia acomiadat Helenio Herrera, i el tècnic, que va recalar a l’Inter, va voler emportar-se Suárez a Itàlia. Va ser el primer futbolista que va anar a Itàlia. I el més car de la història en aquell moment: 25 milions de pessetes. El migcampista gallec va seguir estant nominat per a la Pilota d’Or (un total de vuit anys), però no la va reeditar més vegades.

Sí que va reeditar els títols que havia besat amb el Barça: dues Lligues, dues Copes i dues Copes de Fires entre 1957 i 1961, tot i que Suárez havia arribat a Barcelona el 1954 procedent del Deportivo de la Corunya i després d’una breu cessió al filial blaugrana en el qual va marcar 7 gols en 8 partits. A l’arribar a l’Inter de Milà va catapultar el conjunt ‘neriazzurri’, que va encadenar tres Scudetto (1963, 1965 i 1966) i, sobretot, dues Copes d’Europa (1963 i 1964). A més, per als ‘interistes’, va frenar en sec l’ascens del Milan, el gran rival ciutadà que havia obtingut el trofeu europeu el 1962. Suárez va obrir el camí de l’exportació futbolística a Itàlia que van seguir Joaquín Peiró i Luis del Sol. Ningú va triomfar com ell.

Els doblets que va obtenir Luis Suárez amb el Barça i amb l’Inter (Pilota de Plata el 1961 i 1964 i de Bronze el 1965 en les seves vuit nominacions des de 1958) es van traslladar a l’àmbit internacional. Es van convertir en triplets, ja que amb l’Inter també va col·laborar en les dues Copes Intercontinentals (1963 i 1964), totes dues contra l’Independiente de l’Argentina. El futbolista gallec va ser el primer a celebrar aquell mateix any la Copa d’Europa de clubs (Inter) i de seleccions (Espanya), el 1964. Després de deu temporades a l’Inter i tres al Sampdoria es va quedar a viure a Milà, tot i que va ser seleccionador espanyol sub 21 (1980-1988) i absolut (1988-1991). No va ser reconegut amb la Medalla d’Or espanyola al mèrit esportiu fins al 2001. El respecte que va obtenir en la seva llegendària carrera és etern.