La crònica del Barça-Cadis: Pedri i Ferran deslliuren el Barça d’un embolic

Pedri va apagar el caos. I Ferran va alliberar el vespre que pintava malament per al Barça. En els últims minuts d’un espès partit, l’equip blaugrana es va deslliurar d’un seriós problema, turmentat com està perquè no troba fluïdesa en el seu futbol, sotmès a massa desajustos perquè li va costar doblegar la resistència de Ledesma, el porter que va mantenir dret el Cadis a Montjuïc, una muntanya a la qual van pujar 39.603 persones.

Però tot comença i acaba en un nen, que va ser acomiadat amb una eixordadora ovació del recinte olímpic. Tot comença amb la barra i atreviment d’un nen –no, no és cap exageració perquè té 16 anys, un mes i una setmana–, que va inclinar el joc del Barça a la banda dreta.

Des d’allà, amb intel·ligència i creativitat, aquesta dolça cama esquerra de Lamine Yamal es va transformar en el gran argument d’atac del Barça. Es diria que l’únic perquè el debut a Montjuïc –tarda assolellada, sense vent, amb aspecte gris del temple olímpic incapaç com és l’equip de reconnectar-se amb la seva gent. El culer, que presumeix de ser la millor afició del món, ha desertat.

És dur llegir-ho. Però és així. Tot just 17.550 abonats es van abonar a pujar a la muntanya. Tampoc és a l’altra punta de la ciutat. És a prop, però sembla tan llunyà que es transforma en una ascensió digna de l’Everest. I això tampoc hauria de ser. 

Dibuix tàctic singular

Xavi, ubicat en una amagada cabina de l’Estadi Olímpic, no era gens feliç. Havia agitat l’alineació amb un model tàctic singular, apostant per tres centrals (Koundé, Christensen i De Jong), sense lateral dret específic. Ni tampoc esquerre perquè Balde tenia la triple missió d’extrem esquerre, interior i, per descomptat, defensa. Tenia Xavi un extrem fix (Lamine vivia enganxat a la calç de la banda dreta) i totes les altres coses eren líquides, tan líquides que no acabaven de fluir.

S’encallava en atac, estavellant-se a les mans felines de Conan Ledesma, capaç com va ser de frustrar Lamine primer i Koundé després. Tot i que per a frustració, i de les grans, la que va sentir Roger Martí, el davanter del Cadis, que va aprofitar un groller error defensiu de Balde per galopar pel prat de Montjuïc. Gairebé 50 metres. Massa metres. Massa temps per pensar. Massa va mastegar la rematada i quan se’n va adonar va topar amb l’inacabable cos de Ter Stegen. El vell Barça protegit com sempre pel fiable meta alemany.

Centrecampistes sense fluïdesa

Xavi va omplir la sala de màquines amb fins a cinc centrecampistes (De Jong des de darrere, Oriol Romeu, Gündogan, Gavi i Pedri) per donar-li dinamisme a la circulació de la pilota. Però la pilota transitava a la velocitat de la tortuga.

No hi va haver canvis en el descans. Tampoc es veien solucions per desbloquejar un Barça que emetia senyals de col·lapse. Ni a Getafe. Ni a Montjuïc. Li costa atacar, tot i que va millorar, cal dir-ho tot, en la segona meitat. Tampoc era massa complicat. Lamine es va estavellar amb Conan Ledesma, Oriol Romeu davant la defensa gaditana i Pedri amb la fusta. Almenys, tenia més gana l’equip de Xavi, necessitat de trobar, almenys un rosegó de pa. Alguna cosa que emportar-se a la boca.

I fins i tot el Cadis, ben ordenat defensivament, es va atrevir a arribar amb perill a l’àrea de Ter Stegen. Primer, Alcaraz (la pilota se’n va anar als núvols); després Chris Ramos, el regat sec i brusc del qual va asseure Christensen i va sembrar el terror davant el porter alemany. Això va obligar a una urgent intervenció de Xavi després de detectar que el seu equip no millorava, per la qual cosa va efectuar un doble canvi: Abde al camp per ser extrem pur i Ansu Fati movent-se amb llibertat pel front d’atac), prescindint de Balde, l’únic veritable lateral que hi havia al camp. ¿Qui hi va quedar allà? Doncs, Frenkie. Sí, tal com sona.

La connexió Gundo-Pedri

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Es consumia el Barça i es desesperava Xavi, mentre Òscar, el seu germà i primer entrenador de forma interina, demanava en el temps d’hidratació als jugadors que «no es tornessin bojos» apel·lant a la paciència. Pedri condueix i firma un eslàlom recolzant-se en Gündogan per firmar el gol reparador. El gol que va desencadenar l’alegria col·lectiva a Montjuïc, a més de divulgar un solidari missatge per recolzar la seva gent de Tenerife, assetjada com està per les flames. Va apagar aquest gol de Pedri el clima d’inseguretat i preocupació que s’havia apoderat del Barça, que va acabar amb Eric Garcia de lateral esquerre en una defensa de quatre amb De Jong, Koundé i Sergi Roberto (lateral dret).

Va acabar tremolant l’equip blaugrana recollit, una vegada més, en el vell format de l’1-0 fins que Ferran Torres es va rebel·lar aprofitant el joc directe –sacada llarga de Ter Stegen, descàrrega Lewandowski, corre l’exdavanter del City– per sentenciar una calorosa i aspra nit amb aquest segon gol. Ferran està entossudit que cada minut és or. I així s’ho pren.