La crònica del Vila-real - Barça: Lamine Yamal rescata el campió del caos

Hi ha nens que no es comporten com a tals. Hi ha nens que juguen com avis. Hi ha nens, i Lamine Yamal n’és un, que demostren que viuen feliços, somrient enmig del caos, aliens a l’angoixa. Ni va tremolar, malgrat que el Barça va transitar perillosament pel vessant d’un volcà, lliscant per aquesta lava que el cremava. Però ell, un menor a qui li falten dos anys per poder conduir un cotxe, va sobrevolar enmig del caos difonent un poderós halo de llum per sostenir l’equip. I, per descomptat, una institució amb més de 100 anys d’història. 

El Barça no va governar l’embogit partit. Ni en la primera meitat ni en la segona. Ni a l’inici, amb 10 minuts terribles en què el Vila-real es va instal·lar a l’àrea de Ter Stegen, com si anés a fer un gelat en l’assolellada tarda de La Ceràmica. Però va topar amb el porter alemanya. Tampoc el va dominar amb el 0-2, un exercici de contundència ofensiva (dues rematades a porta, dos gols, cop de cap de Gavi després de delicadesa de Lamine Yamal i xut precís de Frenkie de Jong). Ni va poder fer-ho després, fos com estava el Barça.

Molt feble al darrere

Fos al darrere, víctima d’una inestabilitat defensiva que el feia sagnar per tot arreu. Incapaç com va ser de dominar futbolísticament amb aquest còmode avantatge, adquirit des d’aquesta lliçó d’eficàcia. Era el desgovern per bandera, malgrat que la fórmula dels quatre migcampistes li havia de garantir el control. O, almenys, no el descontrol. Ter Stegen parava tot el que podia parar, excepte el cop de cap de Foyth, que va saltar sol a la frontal de l’àrea petita, i el toc final de Sorloth, culminant una excel·lent jugada d’atac del Vila-real.

Excel·lent, però ajudada per la passivitat blaugrana. Sorloth va passar a Gerard Moreno. Gerard Moreno va esquinçar la defensa culer amb una verinosa passada per a Pedraza –¿hi havia algú en aquesta banda dreta?. I Pedraza va descobrir la figura gegant de Sorloth. És a dir, passades i més passades aprofitant el desordre de l’equip de Xavi, que va marxar enfadat al vestidor. Des de dalt –el tècnic estava ubicat a la part alta de la tribuna de l’estadi– tot es veu millor. I els defectes es descobreixen amb més cruesa. Del 0-2 al 2-2 i sent Ter Stegen, tot cal dir-ho, el millor jugador del Barça.

El forat de la banda dreta

Fins a nou rematades va concedir l’equip de Xavi en els primers 45 minuts, cinc de les quals a porteria. Ni jugant amb dos migcampistes gairebé en paral·lel –Oriol Romeu i De Jong estaven a la mateixa línia– era garantia de calma, perquè Pedraza va ser un llamp al flanc esquerre aprofitant que Álex Baena flotava fugint de la banda, repetint el model que sol utilitzar Xavi amb Balde.

I el Balde del Vila-real era Pedraza, a qui no va detectar ningú durant la primera part en què cada minut sense Araujo és un drama. És molt més que una absència. El Barça perd coratge, vigor i, sobretot, fiabilitat. És més feble que ahir. I qui si sap que demà. En el descans, Xavi només va modificar l’eix donant entrada a Eric Garcia per Christensen, que va tornar a ser substituït afligit de problemes físics. Res va canviar en la segona part. ¿O sí? Però a pitjor, fins que Lamine Yamal es va rebel·lar.

A pitjor perquè Pedraza es va reencarnar en la versió moderna del milanista Maldini sotmetent el Barcelona a una pallissa descomunal, ja que va encaixar tres gols en tot just 24 minuts. Del tranquil·litzador 0-2 al desastrós 3-2 perquè el lateral esquerrà del Vila-real s’ho va passar bomba galopant a camp obert, com en l’acció del tercer gol. Excel·lent passada de Jörgensen, el porter, per iniciar un contraatac que va agafar el Barça mirant l’estrident color groc de l’estadi de La Ceràmica, mentre el Maldini de Setién corria feliç més de 50 metres abans de tenir la pausa necessària per esperar l’arribada d’Álex Baena, que va engaltar un xut poc plàstic però que va fer estèril l’estirada de Ter Stegen.

Del pànic a una furiosa reacció

I el Barça va entrar en pànic. Estava noquejat. Atordit. Llavors, va aparèixer un nen. Amb prou feines té 16 anys i 45 dies. Però juga com un adult, com si fes dècades que juga a Primera Divisió. Després del 3-2 va demanar la pilota, conscient que era ell o ell. I va ser ell. L’imberbe davanter va demanar la pilota, va sacsejar els seus companys amb un xut amb la dreta que va repel·lir el pal del Vila-real, exercint de despertador per a un equip endormiscat.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

A partir d’allà, l’equip va trobar un fil d’esperança per reaccionar des de la lona. Xavi va canviar l’atac i Ferran va premiar aquesta decisió amb el 3-3, però tot penjava de Lamine Yamal, aquest menor que tenia aspecte d’avi perquè el seu joc era cada vegada més impactant en un equip que anava desorientat. El Vila-real s’estava preguntant les causes de l’empat quan aquest noi va agafar la pilota amb una personalitat aclaparadora.

Un nen que és un diable

Des de la dreta fins al centre. Des de la banda cap a l’interior, allà on els espais desapareixen i apareixen cames rivals per tot arreu. Ell, en canvi, no es va espantar. Es va treure del barret un xut amb l’esquerra imponent –recordin que la seva anterior rematada a la fusta va ser amb la dreta– que el pal, capritxós, va frustrar, tot i que amb la fortuna necessària perquè la pilota caigués a peus de Lewandowski per decantar la balança. Del no-res. Perdó, de Lamine. 3-4. Seu va ser el triomf. Seva va ser la reacció. Va demanar la pilota i ningú l’hi va treure. Una assistència, dos xuts al pal, tres regats bons, tres de completats, 90% d’encert en la passada... Una veritable bogeria.