Xavi ho sap millor que ningú: l’estan vigilant

¿Han tornat a aquestes línies? ¿Què el repassaran després? D’acord, perfecte. Doncs seguim. Fa ara poc més d’un any, un dels 10 millors amics de Joan Laporta escrivia el següent tuit: «Laporta no és persona que vagi amb mitges tintes, s’està ‘deixant la vida’ per tenir una plantilla molt competitiva. Ara li toca a Xavi no fer-se el mort». Els juro que aquest home sabia el que deia. Els juro que aquest home (llavors, ara no ho sé) parlava ¡cada dia! amb el president.

El marcatge

Més. Després de les dues manetes a un delmat Betis i a una de les ‘ventafocs’ de la Champions, i abans de jugar amb foc i salvar-se contra el Celta i cremar-se del tot a Mallorca, on no hi va haver segon miracle contra un equip que venia d’encaixar una altra maneta a Girona, el publicista de capçalera de Laporta, un altre dels seus assessors, li recordava a Xavi que no podia enterrar, així com així, el 4-3-3 de Johan Cruyff. Llegeixin l’article ‘No perdin el vol 4-3-3’

No només això, un dels més grans defensors de les essències del cruyffisme, amic de Pep Guardiola i un periodista que, de jove i fins i tot de gran, havia jugat, ell, sí, ell, un futbol exquisit com a centrecampista, escrivia a l’‘Sport’ que ‘Cocodril que s’adorm és cartera’. I sentenciava: «Només han sigut dos resultats i un, contra el pitjor equip del bombo 4 de la Champions. Que el cocodril no s’adormi. Següents reptes: un ritme de pilota molt més alt i dinàmic per guanyar profunditat contra equips enfonsats».

Guasch no ho va escriure, però ho insinuava magistralment al seu text. Però jo sí que ho escriuré: Xavi, atent, perquè t’estan vigilant. No és un avís, no és un consell, ni tan sols un suggeriment. Xavi és el primer que ho sap. Se sap sol. No té ningú que el defensi (se’n va anar –tip– Jordi Cruyff). Ho repeteixo: ningú. Va arribar com va arribar, és a dir, de la mà de Víctor Font. Va cometre l’error de comprar-li a Laporta el seu discurs triomfalista, les mil palanques, la superplantilla i en el seu recorregut triomfal cap a la conquesta de LaLiga va començar a deixar-se trossets de cruyffisme pel camí.

Recordin el tot val, l’1-0 i 0-1 massa repetit i l’arraconament del sagrat 4-3-3 pel tradicional 4-4-2. Tot i que Xavi vol jugar com Cruyff o com Pep (no sé si aquesta ombra li està fent mal o molt mal), per damunt de tot prefereix guanyar. Necessita guanyar. No perquè l’hi exigeixi Laporta, l’economia o l’aposta del club, sinó perquè, vista la lamentable (ho sento, aquest contracte és molt cutre) renovació que li han fet (o guanyes Lliga o Champions, o no segueixes), massa, massa, no confien en ell.

Les taules de la llei

Allunyar-se del cruyffisme té aquestes coses. No beure de les fonts del guardiolisme genera certs problemes. Hi ha, existeix, es manté, una guàrdia pretoriana sobre la manera de jugar del Barça. I això no es pot destruir de cop o no es pot pretendre arribar als mateixos llocs per camins més lletjos, més enfangats, més ‘cholistas’. No, no, amic, t’estàs desviant del camí i, tot i que el teu discurs sempre és demostrar (amb paraules) que ets partidari del ‘jogo bonito’, tu el que vols és guanyar i això no és el que dicten els ¿10? 110 manaments de les taules de la llei de Cruyff.

Ho repeteixo, no li estic recordant a Xavi res que no sàpiga, que no palpi, que no li faci mal. El míster ho sap millor que ningú. És més, per fer això i per això ha contractat el seu ‘Estiarte’ particular. Les úniques crítiques que li fan mal són les que venen del bàndol del cruyffisme i del guardiolisme, tot i que cap d’aquests déus aixequi el telèfon i es comuniqui amb el seu ‘lobby’, fresc com una rosa.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Xavi sap que per més abraçada d’os que li fes el president el dia que va firmar la seva renovació, a Laporta no li tremolarà el pols per acomiadar el míster que va arribar de la mà de Víctor Font. Recordin-ho: «Laporta no és persona que vagi amb mitges tintes. S’ha deixat la vida...». Això no va de guanyar (o només de guanyar), això va de jugar com dicta el cruyffisme «perquè només jugant així», diuen, «arribarem als objectius: mai el Barça ha guanyat res jugant d’una altra manera».

També anava de ‘més que un club’ i, ho sento, però això és ja també una marca blanca. Encara que faci mal. Que fa mal. I molt.