Les filles del barri prenen la paraula

Abans de començar l’entrevista entren al bar al fons de la plaça dura que s’obre entre els blocs alts de balcons amb tendals verds. Volen dir-li personalment a la seva propietària, que aquest matí d’agost té el bar tancat per vacances, però ella és a dins, amb les mans en lleixiu, que a partir del 3 de setembre el film en el qual el seu bar té un paper protagonista es podrà veure al Splau [el centre comercial de la ciutat ], i el dia 15 hi haurà una projecció de ‘cinema a la fresca’ a la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la vida cultural a Cornellà, passi que els fa especial il·lusió a les mares de la criatura, que ja ha guanyat la Biznaga de Plata Premio del Público al Festival de Màlaga.

Microviolències invisibles

Igual que feia Pacheco quan definia l’actitud desclassada de la protagonista de la seva primera novel·la d’autoficció com a estúpida, la directora de ‘Chavalas’ també remarca que equivocada està la seva protagonista, exercint «aquesta microviolència cap a la seva mare». «Aquest ‘no em parlis, jo soc una artista’; que després del que hem patit nosaltres al sortir fora exercim dins, cap als nostres pares, aquesta microviolència; que tornem a casa amb aquest esnobisme...», relata Carol així, en primera persona, perquè parla del personatge però també d’ella, perquè ‘Chavalas’ i el que s’explica a ‘Chavalas’, té molt de retrat generacional d’aquesta generació que ara, després de passar per aquesta vergonya de classe imposada per les burles sobre el seu origen a la facultat, torna al barri per explicar-ho i explicar-se sense drames i amb el cap ben alt.

Aquest sentiment de no pertànyer ni aquí ni allà travessa molts dels relats d’aquestes noves veus. De ser la ‘pija’ al barri i la ‘xoni’ de la facultat, abans que l’estètica ‘xoni’ es posés de moda gràcies a la indústria musical, tra trà. El fet diferencial de moltes de les filles i ja netes de la immigració espanyola dels anys 60 i 70 nascudes i crescudes a Cornellà, Santa Coloma, l’Hospitalet, Montcada o Badalona. Veus que es van escoltar per primera vegada juntes, verbalitzant quotidianitats fins al moment ignorades, al I Festival de Cultura Txarnega organitzat per Emboscada Col·lectiva el 2019 i que va aixecar una inenarrable polseguera en la més hostil de les xarxes socials. «Està clar que si va fer tant mal que es posés el tema sobre la taula és que és una cosa que no està resolta. Jo vaig viure totes aquelles crítiques com la negació de l’estigma. Portes tota la vida suportant facècies sobre d’on vens i ara, a sobre, et neguen que això ha passat. És molt absurd», reflexiona la directora de Cornellà, que afegeix que és una cosa que no es pot negar perquè «fins i tot geogràficament estem entre moltes cometes separats o delimitats». «¿On es va acollir tota aquella immigració? No viuen a l’Eixample, viuen a la perifèria de Barcelona que és on eren les fàbriques, en aquests blocs, construïts d’una manera brutal, sense serveis. I tots aquests barris tenen una història en comú», remata.

Als seus ulls, si aquesta realitat no ha sigut prou narrada fins ara no era per amagar-la, sinó que perquè «¿quantes directores de cine són de barri de veritat?». «Necessitem que la gent de barri arribi a determinats altaveus per narrar les nostres pròpies històries», prossegueix feliç que alguna cosa s’estigui movent, amb exemples exitosos d’aquestes noves mirades com el cas de Belén Funes –crescuda a Ripollet–; o l’estrena a la Berlinale del curt ‘Panteres’, d’Erika Sánchez, rodada a Sant Cosme, a la perifèria del perifèric el Prat.

De l’estigma a l’exotització

Les dues germanes s’escolten i miren amb orgull l’una a l’altra. La Marina, guionista de la pel·lícula dirigida per la seva germana, és autora de la frase ‘la noia pot ser del barri, però el barri no surt de la noia’, una de les frases que condensa l’essència de la pel·lícula i en bona mesura també la seva. Recorda que quan va començar a estudiar a la facultat va al·lucinar que els pares dels seus companys de classe tinguessin carreres universitàries, una cosa que a la seva escola, al seu barri, era inaudita. «El barri ha sigut una cosa súper estigmatitzada, criminalitzada, que d’alguna manera en alguns moments hem hagut d’amagar o no exposar, i després hi ha el fet de tornar al barri quan ja s’havia exotitzat, s’havia posat en un lloc de reconeixement, en una tendència i llavors el mateix fet que abans havien utilitzat per insultar-te l’utilitzaven, les mateixes persones, per exaltar-me», exposa.

Notícies relacionades

Crítica de ‘Chavalas’: autenticitat d’extraradi

Manuel Toharia: «Observar la quantitat de residus que genera un país és un índex sociològic extraordinari»

La guionista apunta també el sentiment de culpa tan femení, d’altra banda. La culpa d’aquestes filles de les classes populars per aspirar a formar-se en l’elitista món de la Cultura, en el qual difícilment trobaran sortides professionals sense una xarxa de contactes inexistent en les seves famílies. «A mi em passava, abans d’entrar a la universitat. Els meus profes de l’institut em deien que estudiés literatura i jo em deia, ¿com he d’estudiar literatura? M’encanta escriure, però no puc estudiar literatura. Per això vaig estudiar Publicitat, que és la resposta capitalista, entre cometes, en la qual se suposa que tindràs opcions i entraran diners», continua la Marina, que es refereix també al sentiment de traïció. Aquest ¿com puc estar jo aquí pintant uns quadros mentre el meu pare està pencant amb la furgo un munt d’hores? 

Una dècada després del llançament de la insolent ‘Oh, Jennifer’ d’Els Catarres, les Jennifers no només prenen la paraula, sinó que omplen cines, teatres i llibreries amb les seves obres mamades en places dures com aquesta. Obres, a més, lluminoses com ‘Chavalas’, treball que reivindica que blocs també poden ser l’escenari perfecte de pel·lícules d’amistat o amor, que aquí no tot han de ser drames i pel·lícules fosques. Reivindicar que a Cornellà també surt el sol.