Javier Ruibal: "Al Palau vull una festa, no una missa"

Des que, el 1983, va publicar el seu primer disc, Duna, Javier Ruibal ha anat acumulant públic a Barcelona d'una manera discreta però continuada. El seu debut al Palau de la Música, avui a les 21.30 hores, dins del Festival del Mil.lenni, no és un cop d'efecte per a una carrera en fase promocional, sinó un petit cim simbòlic després d'un llarg trajecte. El cantautor gadità ho sap i ho paladeja, encara que destaca que, aquesta nit, vol "una festa, no una missa".

Ruibal va viure a la capital catalana entre els 20 i els 25 anys, del 1976 al 1981 ("la Barcelona de Zeleste i els còmics d'Ocaña; va ser un privilegi", recorda) i assegura que escoltar Serrat va ser un dels motors de la seva dedicació a la cançó. Ha passat per sales barcelonines de gairebé totes les mides i, últimament, el boca-orella s'ha fet notar. El seu inflamat concert a les Cotxeres de Sants, al febrer, va ser simptomàtic.

"El temps ha anat a favor meu i el públic ha anat entenent el que faig. A més, la gent jove és menys sectària; una cosa li agrada o no, i no li importa de quina generació ets", explica Ruibal, que considera que el seu missatge artístic ha estat de difícil encaix logístic: "Jo estava en un lloc imprecís; massa cantautor per als flamencs i massa flamenc per als cantautors. Em vaig proposar una recerca musical, un eclecticisme, que era difícil d'encasellar. Això ha creat una dificultat fins i tot als programadors".

CULTE AL SUD

El seu últim treball, Lo que me dice tu boca, es va gravar en directe a Galileo Galilei (Madrid) amb un repertori majoritàriament nou. Ruibal creu que "els discos en directe mostren una idea més clara del que l'artista pot arribar a donar". Les seves 16 cançons expressen aquell imaginari poètic i meridional cultivat durant més de dues dècades: aroma andalusina i vinyetes costumistes amb un halo màgic, que abeuren ocasionalment en l'imaginari flamenc i llancen mirades a Orient.

Notícies relacionades

La Feria de Abril torna a ser gratis

Alberto Soriano : "Collboni demana llom amb formatge; Colau s’enduia béicon amb formatge"

"El meu primer contacte amb la música índia va arribar amb Within you without you, dels Beatles. Em va fascinar i em va obrir una porta a la llibertat. Després vaig descobrir la música sufí de Nusrat Fateh Ali Khan. Això em va donar la raó: calia buscar una música contemporània amb ressonàncies de la història, sense caure en l'erudició ni ser un mer folklorista", explica el cantautor, un defensor convençut de les bondats del sud. "Tendim a la fabulació, la contemplació i la cosa aromàtica. De les cançons que invitin a això me n'encarrego jo. M'interessa expressar la intensitat, la passió i les coses que no són perdurables però que que bé que han estat mentre han durat", argumenta.

Acaba d'actuar a Mèxic i Miami, i prepara una nova incursió llatinoamericana per al març, mes en què Lo que me dice tu boca veurà la llum a 50 països. Raúl Rodríguez, de Son de la Frontera (tres cubà i guitarra), el brasiler Munir Hossn (baix i guitarra) i el seu propi fill Javier, de 23 anys (bateria i percussions) l'acompanyaran en la seva solemne cita del Palau. "Fa 15 anys no hauria pogut dormir en tota la nit; ara és emocionant, encara que puc agafar el son".