La repercussió
La 'marca Barcelona' s'imposa en el món del cine documental
Un estil cinematogràfic que combina la realitat i la ficció obté premis i èxits
El festival DocsBarcelona s'obre al públic i projecta fins diumenge les novetats del gènere
Des de París fins a Nova York es reconeix l'existència d'un moviment de cinema documental innovador fet a Barcelona, una combinació única de realitat i ficció que rep premis i elogis als festivals internacionals. "No és que s'estigui creant una marca, és que aquesta marca ja està cuinada", assegura Joan González, director de la productora Paral.lel 40 i del festival DocsBarcelona. Aquesta mostra professional s'obre aquest any per primera vegada al públic. Fins diumenge que ve programarà una selecció de documentals als cinemes Alexandra, Casablanca Kaplan i la Filmoteca.
El laboratori central (encara que no l'únic) d'aquest cine fet a Barcelona és el màster de documental de la Universitat Pompeu Fabra que dirigeix Jordi Balló.La leyenda del tiempo(Isaki Lacuesta),El cielo gira(Mercedes Álvarez) iAguaviva(Ariadna Pujol) han sortit d'aquest màster, obres que excedeixen les costures del gènere i que estan canviant la manera d'explorar la realitat amb una càmera. "És evident que s'ha produït un moviment de referència internacional --assenyala Jordi Balló--. I el més interessant és que les propostes més radicals són les que funcionen millor".
MIRADA ORIGINAL
L'interès del públic de Barcelona per aquest gènere d'autor, radical en el sentit d'innovador, es va confirmar amb l'èxit d'En construcción(José Luis Guerin, 2001), encara que aquesta mirada original cap a la quotidianitat neix més lluny, amb Víctor Erice i Joaquín Jordá. Des d'En construcción, els cines s'han obert a exhibir pel.lícules que fins llavors tenien la difusió limitada a festivals com Docúpolis i L'Alternativa. Sense sortir de l'àmbit català, a DocsBarcelona (www.docsbarcelona.com) també es presentaran3055 Jean Leon, d'Augustí Vila, iLlach: la revolta permanent, de Lluís Danés.
No obstant, es donen paradoxes com el cas deLa casa de mi abuela, d'Adán Aliaga. Sent el documental espanyol més premiat (va guanyar, entre altres, el prestigiós festival Amsterdam, el 2005), amb prou feines va estar uns dies en cartellera.La casa de mi abuela, comHonor de cavalleria(Albert Serra) iEl taxista ful(Jo Sol), han sorgit al marge del màster de la Pompeu però s'han incorporat a lamarca Barcelona.
Segons el productor Paco Poch (Gaudí,de Manuel Huerga,Innisfree, de José Luis Guerin, iLa leyenda del tiempo, d'Isaki Lacuesta), "s'està donant una conjunció en què la universitat, la televisió, les institucions públiques i la indústria avancen en paral.lel amb quatre o cinc autors que han despertat l'interès dels periodistes". Però, segons ell, perquè aquest caldo de cultiu qualli en una explosió de la marca Barcelona falten coses: "El sector de l'exhibició s'ha de comprometre més amb el documental, es necessita una televisió com la francesa Arte, una distribuïdora internacional de documentals i una d'especialitzada en DVD. I els creadors no han de frenar la seva creativitat. Han de llançar-se al buit, cremar les naus, i fer propostes sense pensar si resultaran comercials o elitistes".
EXPERIÈNCIA VITAL Poch és el més atrevit a l'hora d'establir paral.lelismes. El productor veu semblances entre la confluència de circumstàncies que han facilitat el naixement del documental made in BCN i els moments històrics que van donar lloc al nou cinema alemany de Herzog i Fassbinder, la nouvelle vague de Godard, Resnais, Truffaut i Chabrol, i el free cinema anglès. Els directors, en canvi, són prudents i es resisteixen a confirmar que estiguin creant escola.
En el que sí que coincideixen gairebé tots és en la seva aproximació al documental com a experiència vital, un sacerdoci que no dóna per a la hipoteca però que proporciona grans satisfaccions emocionals i intel.lectuals. "Existeix un punt de petita família --explica Isaki Lacuesta des de Rotterdam, on busca finançament per a la seva pròxima pel.lícula de ficció--. Que Joaquim Jordà tingués tant contacte amb els joves ha fet que hi hagi un intercanvi".
Quan un d'aquests directors joves munta una pel.lícula, els altres van a veure-la i en donen la seva opinió. De manera que qualsevol estrena es converteix no en competència sinó en una aportació al moviment, en un nou repte a superar. Mercedes Álvarez , que com Adán Aliaga va venir a Barcelona per fer el màster i ha acabat instal.lant-se a la ciutat, coincideix que "ha sigut aquesta proximitat entre mestres i alumnes la que ha donat lloc a unes obres dintre de l'àmbit documental que dialoga amb la ficció". Aquest moviment "té una originalitat profundíssima que és la idea de la filiació", afegeix Jordi Balló.
El sector públic també ha detectat l'auge del documental. A través de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat s'ha reforçat el suport.
