A favor de l'anècdota

Jo estic a favor de l'anècdota. Diria que sempre hi he estat, d'una manera instintiva i fins i tot jovial, però me n'ha fet ser conscient Josep M. Espinàs. Al pròleg del seu últim llibre, l'excel lent Relacions particulars (La Campana), fa una defensa de l'anècdota personal com a base per refer el record d'uns escriptors amb qui es va tractar en algun moment de la seva vida. "La memòria només recorda anècdotes, és a dir, els moments vius, que poden tenir molta importància o poca. Amb sort es pot recordar alguna anècdota curiosa i fins i tot significativa, que porti a opinar", escriu Espinàs. Unes ratlles abans, per apaivagar els possibles detractors, es confia a una cita contundent de Josep Pla: "Convindria potser una mica baixar de la pedanteria i eliminar ja d'una vegada aquell famós disbarat de Xènius, segons el qual existeixen, separades per un abisme d'importància qualitativa, l'anècdota i la categoria. D'aquest disbarat semblen haver nascut algunes maneres molt discutibles de jutjar les coses".

Notícies relacionades

Roc Blackblock renova i amplia un mural de Neus Català

Claverol i "la millor feina del món"

L'anècdota té mala premsa perquè vivim temps superficials. Com que la tendència de la societat actual és a ser lleugera i epidèrmica, a preferir l'èxit immediat a la trajectòria elaborada i constant, els savis solen abominar-ne. Erròniament confonen la frivolitat amb el que és anec- dòtic. Però la bona anècdota, la significativa, és tota una altra cosa. L'anècdota pot ser la part visible de l'iceberg, el detall imprevist, la destil lació de tot un ca- ràcter.

El llibre d'Espinàs és un exemple il.lustratiu de tot això. Conté sis textos dedicats a Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. L'autor explica els moments que van compartir i en dibuixa un retrat personal que, en un doble recorregut, tant ens parla del model com del fotògraf. No són textos crítics, ni exhaustius, però gràcies a les anècdotes que s'hi expliquen s'omplen de vivacitat. D'ençà que els he llegit, no puc oblidar la imatge de J.V. Foix, tot mudat, dient quants bombons d'una capsa podia menjar-se Espinàs. O Delibes pronunciant "la hoja roja", el títol de la seva novel.la, amb "una suavitat natural". O Espriu escrivint una targeta d'agraïment amb aquella lletra de mosca.