Juan Carlos Martel Bayod: Director inquiet

Director teatral

Barcelona, 1976

Debuta al Grec amb 'God is a DJ'

Ha col.laborat amb Carme Portaceli i Lluís Pasqual, entre altres.

Juan Carlos Martel és una de les noves cares del Grec. El jove director barceloní, que en el seu dia va fer les oposicions a l'Institut del Teatre en paral.lel a les de La Caixa, ha debutat a la Nau Ivanov ambGod is a DJ. Escrit per Falk Richter, actor, director i dramaturg vinculat a la Schaubühne de Berlín, planteja el dilema d'una parella que converteix la seva vida en un aparador públic per aconseguir la fama.

"L'obra s'ha estrenat a les principals capitals europees. Va ser escrita abans del fenomenGran hermano", explica aquest devorador de textos que ha desenvolupat un olfacte especial per descobrir dramatúrgies contemporànies. En realitat el que va impactar Richter va ser aquest "punt premonitori" de l'obra que, en realitat, parteix del debat suscitat sobre què és art després de la presentació a Londres deThe bed.

Carme Portaceli, la seva principal valedora, el va descobrir a la Beckett en una lectura dramatitzada d'Atemptats contra la seva vida, de Martin Crim, el 2005. Després va muntarPush up 1-3, de Roland Schimmelpfennig. "Teatralment Espanya s'està recuperant dels 40 anys de franquisme. Hi ha hagut un desfasament entre el que es feia fora i aquí. S'ha imitat molt", diu Martel, que ha estat ajudant de Lluís Pasqual i Toni Casares, entre altres.

Notícies relacionades

Collboni defensa el model i la gestió del turisme a BCN

L’urbanista Ramon Gras convida a invertir en cultura

God is a DJsuposa un gran desafiament, tant des del punt de vista tècnic com actoral. Per una part, la coordinació de les imatges filmades: en escena hi ha una gran pantalla de fons, tres càmeres i 28 monitors de televisió. Per l'altra, dosificar la muntanya russa de sentiments dels protagonistes, un discjòquei (Albert Triola) i una presentadora de televisió (Elena Fortuny).

Són moltes les reflexions amb què un surt de la Nau Ivanov. Martel només espera no defraudar: "Odio que m'estafin al teatre. No vull que ningú surti creient haver perdut el temps i els diners".