Calixto Bieito sacseja l'auditori

Un lament adolorit, un dur document de protesta antibel.licista. Aquest és el resultat de l'adaptació que Calixto Bieito i Pau Miró han fet d'Els persesd'Èsquil, situant l'acció a l'Afganistan. El muntatge va viure dissabte a la nit la seva estrena catalana a Peralada. Silenci gairebé religiós, només interromput per aplaudir alguna intervenció musical, i molta tensió emocional entre un públic sotmès a la pressió d'escoltar un discurs sense concessions sobre els terribles efectes dels conflictes bèl.lics.

Plantejada com un rèquiem, en què la música té un paper fonamental per mantenir el ritme de l'obra i crear el clima apocalíptic que requereix el relat, aquest "no a la guerra" de Bieito dispara des de l'escenari i fa diana en la sensibilitat de l'espectador. I davant l'impacte del dard no hi valen mitges tintes. O desconnectes o t'impliques en la realitat d'un tema que apareix cada dia als telediaris.

Angoixes i dolor

¿I on és Èsquil?Els persesés una obra que narra la derrota del poderós Xerxes i el seu exèrcit persa davant d'un humil rival grec a la batalla de Salamina. Des de l'òptica del vençut, l'autor relata les angoixes i el dolor per una guerra perduda i els soldats morts, tots ells amb noms i cognoms que és, com diu Bieito, "quan fan més mal". Però també parla dels excessos d'aquells països que volen imposar la seva tirania sobre altres.

En aquest punt, com també en l'essència de l'obra, és on l'adaptació es troba amb Èsquil, i tot i que es pugui entendre que és de forma esbiaixada, Bieito utilitza frases senceres del poeta i les posa en boca de l'ara dona soldat Xerxes (una impressionant Natalia Dicenta) i del seu embogit pare pacifista Darios (un commovedor Roberto Quintana).

El muntatge s'inicia amb el cant legionariSoy el novio de la muerteinterpretat pels soldats en missió de pau a l'Afganistan. Lluminosos incitant a l'allistament a l'exèrcit espanyol i una escenografia amb un autobús cremat que reprodueix les empremtes d'un atac aeri sobre una escola, ens situen en la peça. No es tracta de fer una translació a escena de la participació espanyola en aquesta missió. És una manera d'aproximar un tema universal: el de l'atàvica atracció de l'ésser humà per la guerra i el dolor que sembra. Sense oblidar que Espanya també ha patit baixes en aquests conflictes.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Destrucció enfront de bellesa. Contradicció al límit, amb una Xerxes que s'autodenomina filla de la bandera, i amb el seu pare, trencat per la marxa i després la pèrdua de la filla. "La guerra és eterna, el món està podrit", diu. Aquest és el centre d'una funció que es recolza en cançons d'Edwin Starr (War), Janis Joplin (Cry baby), Pink Floyd (In the flesh) i l'himne espanyol punk "però sense lletra", com diu un soldat.

Bieito aprofita el muntatge per incidir en els tòpics de l'exèrcit, fent servir llenguatge i actituds casernàries. Tapa les parts íntimes d'unstreeperamb la bandera espanyola, que també apareix penjada en un fusell per simbolitzar les matances que es fan en nom de les ensenyes. Fa servir els noms d'Elsa Pataky i Penélope Cruz, peril.lustrarles fantasies eròtiques dels soldats i no oblida les maniobres de Bush amb les sevesguerres justes. I un final sense esperança, amb Darios retirant-se amb les restes de la que li han dit que és la seva filla en una bossa negra.