Peret, rumba amb poder

La rumba és el gènere estrella d'aquesta Mercè, que programa, per avui mateix, actuacions d'Estrellas de la Rumba (Portal de la Pau) i Ojos de Brujo (Fòrum). Les celebracions van començar divendres amb un doble concert multitudinari a la plaça de Catalunya: el gran patriarca, Peret, i els alumnes avantatjats de La Troba Kung-Fú. Pere Pubill Calaf va sortir, flanquejat per la seva cort de músics i palmeros, reafirmat com a messies del ventilador, característic toc de guitarra que va imprimir a partir de la segona cançó. Va marcar territori en un gènere musical que, des de fa anys, està en boca del mestissatge barceloní i atia un encès debat sobre paternitats. Ell ho té clar: "A mí me llaman Peret / Soy el que tiene el ritmo". I va atacar Yo soy la rumba per allunyar dubtes.

Va seguir, amb velocitat de creuer, amb Cumaco San Juan (el gitano fino) i Lo mato. Assegut amb la guitarra i humitejant la gola amb beuratges estimulants ("això és per a la pròstata", va ironitzar mentre recorria al trago en got llarg), es va posar sentimental amb Pensant en tu i va teoritzar sobre la cançó central de l'últim disc, Que levante el dedo. "La dedico a totes les putes del món. No és cap paraulota: és un ofici com qualsevol altre. Aquestes dones es mereixen un respecte", va defensar.

Èxits a discreció

A partir d'aquí, la màquina d'èxits rumbers va marxar a tot drap: Una lágrima, Borriquito, El mig amic ("enredant per allà, enredant per aquí") i una Gitana hechicera ("Barcelona tiene poder") amb ressons olímpics. Demostració de força i carisma per a un Peret que, amb 72 anys, viu, una vegada més, un bon moment.

I de la rumba fundacional a una versió mestissa del gènere ja per si mateix sorgit de l'encreuament de cultures. La ubiqua Troba Kung-Fú, un dels grups més contractats de l'escena catalana, va agafar el relleu amb una greixada revisió de les cançons del seu únic disc, Clavell morenet, referència a la popular Cançó del lladre. El grup de Joan Garriga (ex-Dusminguet) té la clau per posar de cap per avall qualsevol recinte amb un preparat de rumba activista, en diàleg amb els ancestres del gènere i pervertit amb empelts llatins i jamaicans.

Notícies relacionades

Barcelona aprova la reforma de la Masia del Barça malgrat la investigació de la Fiscalia

Un vaixell del XV emergeix entre les obres d’un pàrquing a la Ciutadella

Sardana desconstruïda

Si la plaça de Catalunya va ser territori rumber, la de Sant Jaume es va entregar a un estil musical amb un pedigrí català superior si pot ser: la sardana, desconstruïda a plaer per Guillamino en la proposta Música de ball. Peces d'autors venerables, com Pep Ventura, Joaquim Serra i Vicenç Bou, passades per les armes de l'electrònica, el post-rock i l'experimentació amb còmplices com Dedo (amb Víctor Nubla), Yacine Belahcene (Nour), Llibert Fortuny i el musculós Linn Youki Project. Una aposta que va alternar intensitat, atreviment i passatges de certa fredor. El revers de la revetlla popular.