Al centre del seu món

Tot i lluitar contra gegants, Franco Battiato troba sempre el seu propi centre de gravetat. Semblava que a Barcelona no existís una altra cosa que el concert de Police. I no obstant, el mateix dia i a la mateixa hora, Battiato omplia la sala gran de l'Auditori fins a la bandera (blanca, per descomptat, com diu la tornada d'una de les seves cançons més conegudes). I d'un públic no tan diferent. Al cap i a la fi, encara que faci gairebé 40 anys que està en actiu, el seu moment de glòria al nostre país coincideix amb l'apogeu en solitari de Sting: a mitjans dels anys 80 tots dos es van convertir en icones de la postmodernitat per a tot tipus de públic.

Malgrat haver mantingut sempre una febril i multidisciplinària activitat creativa (o potser a causa d'això), Battiato va oblidar fa molt el mercat espanyol. No actuava a Barcelona des de feia cinc anys, i llavors trencava una absència de més de 10. Això no va ser obstacle perquè dijous passat recuperés molts dels seus èxits en castellà, i bastants fins i tot sense necessitat de llegir-los. En canvi, sí que va cantar llegint diverses peces italianes menys conegudes, com les dues amb què va obrir el concert, a un costat de l'escenari, acompanyat únicament pel piano. Portava vestit fosc, coll de camisa clar i dos indissimulats auriculars model cascos. Semblava un erudit conferenciant atent a la traducció simultània.

Notícies relacionades

El nou paradís arcade

El tanatori de Sant Andreu començarà a funcionar a la tardor

Però en Battiato fins i tot el detall més clàssic té alguna cosa d'extravagant (i viceversa). La tercera cançó, l'antològica Povera Italia, va ser rebuda ja amb salves d'aplaudiments mentre, a l'altre extrem de l'escenari, un teclista procliu a la new age alternava intimisme i grandiloqüència. Les dues hores de concert van ser un constant anar i venir de músics. En la seva enèsima reinvenció, el cantautor sicilià es va presentar acompanyat per dos grups de rock que bé podrien ser els seus néts: un trio de nois de posat grunge (anomenats FSC) i quatre fèmines entre punk i metalleres (MAB) la cantant de les quals exercia de gòtica mezzosoprano a temps parcial.

En conjunt semblava un intent una mica desesperat per seguir sent modern, amb les seves llums i les seves ombres, i que en realitat no li fa cap falta. Va presentar diversos temes del seu nou disc i fins i tot va anunciar que un d'aquests donaria títol a la seva tercera pel.lícula. Va versionar La chanson des vieux amants de Brel, el Ruby Tuesday dels Stones i fins i tot un passatge coral de Bach. Va cantar alternant dos micros (i els seus corresponents peus), disposats un al costat de l'altre, i va enlluernar amb èxits com El animal, Nómadas o el seu permanent Centro de gravedad com a explosiu bis final.