Barcelona estrena el primer restaurant del sud d'Europa a les fosques i amb cambrers invidents

«Perdona, ¿el lavabo també està a les fosques?» «¡Sí home! Què pretens, ¿que te l’aguantin?» (Rialles i més rialles...). Un diàleg com aquest indica diverses coses: que quan no es veu res un es desinhibeix, que el sentit de l’humor es torna picardiós quan no distingeixes l’interlocutor i que si a un el treuen del que és habitual, de les coses de sempre, del que està socialment pactat, diu i fa coses que la llum no li permet; per por, per tradició, per vergonya. L’estrena del restaurant Dans le Noir?, el primer del sud d’Europa en què tot està a les fosques i els cambrers són invidents, va demostrar dilluns que els espanyols cridem molt, que sense pa no hi ha festa, que el vi puja més amb nervis, que la confiança és cega i que la bellesa, quin remei, està a l’interior.

L’Eric té 19 anys i una deficiència visual que només li permet veure algunes ombres. Quan l’ONCE li va oferir treballar com a cambrer va riure una bona estona, però després li va passar i es va adonar que la proposta era de debò. Un grup empresarial francès portava a Espanya un model de restaurant en què els comensals poden viure l’experiència de sopar a les fosques, i ell podia ser un dels amfitrions. Explica que s’orienta per les columnes i el terra, que resa perquè no li caigui res i que està «ansiós» per començar. Cal agafar-se a la seva espatlla i seguir-lo perquè més enllà de la cortina ell serà els teus ulls. «És qüestió de confiança, estàs absolutament indefens i no saps què et donen per menjar o per beure i tampoc tens ni idea de què passa al teu voltant», explica Aris, un simpàtic home de 49 anys que anava acompanyat de Luna, la seva filla de recent majoria d’edat.

Abans d’entrar, una amable senyoreta t’interroga sobre al·lèrgies i aliments no desitjats, t’invita a deixar les pertinences en una taquilla –mòbil i rellotges lluminosos inclosos– i et va preparant psicològicament. «El 5% de la gent no aguanta ni cinc minuts, també hi ha els que s’angoixen però resisteixen i després queden els que se senten relaxats i disfruten com bojos», resumeix Celine, coordinadora del grup Ethik Investment, propietari d’aquesta idea que ja funciona a Londres i París, i aviat a Nova York.

Una cridòria col·legial

A Barcelona hi deu haver molt del tercer grup. La cridòria dins de la sala obliga Maite Sutto, propietària de la franquícia, a entrar i posar ordre. És com al col·le, però després no hi ha pati. Ni cas, se’n torna i al cap de pocs segons tots a bramar, a aplaudir quan cau una copa i a brindar xocant colzes amb caps. La gràcia que té que ningú et vegi és que la teva expressió corporal, la que les maneres han modelat durant tants anys, recupera la innocència. I d’aquesta manera, pots badallar, dormir, eixarrancar-te a la cadira o menjar amb les mans. De fet, no hi ha una altra opció: o palpes o et deixes la meitat de l’àpat al plat, i tal com està el món, aquí no es llença res si no està caducat o molt caducat. Una senyora francesa molt cool ho reconeix no sense certa vergonya: «D’acord, és veritat, he menjat amb els dits perquè si no se’m refredava tot». A 59 euros el menú de plats i vins sorpresa –disponibles a partir de demà–, més val educació ferida que àpat desatès.

Notícies relacionades

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Inaugurades les noves parades de bus interurbà de la Meridiana

Sabina, una noia invident de 25 anys que també s’estrena com a cambrera en pràctiques, està molt contenta perquè no ha trencat res, i perquè ha demostrat que l’ONCE «és molt més que no pas el cupó de cecs». No hi ha foscor, sinó ignorància, va dir William Shakespeare. «Això ha sigut collonut, una experiència brutal», versiona un dels comensals.

És curiós, però al sortir i veure les cares, es recupera la timidesa, el to disminueix i les bromes flueixen dins de la sensatesa. Per cert, per pagar s’ha de sortir de la sala fosca, que els propietaris són moderns, però no tontos.