Els fills de Gato Pérez

El renovador de la rumba catalana era argentí i va morir d'un infart el 1990, pocs anys abans que la seva obra comencés a inspirar la generació barcelonina que va abanderar el mestissatge. Avui, el nom de Gato Pérez està en boca de grups neorumbers i trobadors amb arrels. Alguns d'ells van desfilar divendres per l'espectacle 20 X Gato, encunyat en homenatge al 20è aniversari de la seva desaparició, i que va brindar dues hores de poesia urbana i ventilador en una plaça de Sant Jaume abarrotada.

Els membres de Sabor de Gràcia, formació gitana encapçalada per Sicus Carbonell, van posar la xarxa de seguretat i van obrir la festa amb un manifest d'intencions: La rumba de Barcelona, amb la seva enumeració dels barris comtals (inclosos els que ja no existeixen, com el Somorrostro). Van abundar els músics que van treballar amb Gato en un moment o un altre, com Estrelles de Gràcia, i Pep Lladó amb el seu grup, Ai Ai Ai, que va rescatar La curva del Morrot («la primera rumba metafísica», va dir Lladó a aquest diari) i El ventilador, i va llançar missatges de concòrdia gitano-paia. «¡Ei, que Sarkozy no és aquí!».

El més veterà de la nit va ser Manel Joseph, de l'Orquestra Plateria, company d'escapades dels anys laietans, que va cantar Todos los gatos i Quise ser tu amigo. Yumitus, el pianista de Sabor de Gràcia, es va agenciar Rumba cali, i el valencià Miquel Gil va imprimir caràcter a Lo que me da la gana i Granito de sal. Gil també va tenir un contacte directe amb l'homenatjat, ja que el seu grup als anys 70, Al Tall, va gravar a Edigsa, discogràfica en què Gato va treballar. «Ell em va donar a conèixer la Barcelona laietana, la de Zeleste i les tavernes de Ciutat Vella», recordava l'autor d'Orgànic al seu camerino, abans de sortir a escena.

L'obra de Gato Pérez, sumida en la letargia durant anys, s'ha vist reivindicada des de fa uns anys per rumbers de nou encuny. Grups que han recorregut a aquesta parcel·la del relat laietà per alimentar un discurs receptiu als gèneres llatins. Aquesta generació va ser representada per Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú, i Xavi Ciurans, de Gertrudis, grup actualment estacionat. El primer va atacar amb Sabor de barrio (dedicada «als veïns perduts») i Ja sóc aquí, «la primera cançó que va gravar Gato» (després, Sabor de Gràcia va abordar l'última, Ahí se queda la canción). El segon va fer seu un altre clàssic popular, Se fuerza la máquina.

Connexió argentina

Notícies relacionades

La Mercè s'acomiada amb clàssics del pop i del rock

La mostra de l'amable somriure

Los Manolos, un grup pont, ara representat per Rogeli i Joan Herrero i Xavi Calero, van entrar en escena en la recta final i van evocar les arrels riuplatenques de Gato Pérez amb una cançó que va adaptar al seu dia: La balsa, peça totèmica del pop argentí, de Litto Nebbia, que va ser integrant d'un grup seminal amb coartada felina, Los Gatos. «És gairebé un himne de l'Argentina», va apuntar Rogeli Herrero entre bastidors. Van culminar l'actuació amb una adaptació molt extravertida de Rumba de los 60s.

Sabor de Gràcia va reprendre el control de la nit amb Ebrios de soledad, Gracias corazón i una dilatada Barca, cielo y ola. Al cap de dues hores d'actuació, la família rumbera completa va pujar a escena per entonar Gitanitos y morenos. Inclòs Carles Flavià, que va ser mànager i amic de Gato Pérez i va llançar una petició lapidària. «Una mica menys de sardana i més rumba catalana».