La culminació de la transformació urbana

La declaració de Barcelo-na com a seu olímpica de 1992 fou un esdeveniment de ressonància popular. La ciutadania va rebre la notícia com el definitiu esperonament de la transformació de la ciutat. Hi havia l'entusiasme pels Jocs com a escenari d'una internacionalització de Barcelona, com a suport econòmic, com a lluïment i també com a espectacle competitiu d'altíssim nivell. Però en les diverses capes socials hi havia, encara, una base potser més consistent en el convenciment que els Jocs serien la culminació d'un procés de rehabilitació de la capital de Catalunya, un procés que, en línies generals, l'Ajuntament deSerrai deMaragallja havien iniciat i del qual ja s'havia establert un programa amb encerts estructurals i referències a problemes urbans de gran envergadura. És a dir, els Jocs no només anunciaven els valors col·lectius de l'espectacle, la competició, la fraternitat popular i els signes cívics de l'esport, les conseqüències econòmiques a curt i llarg termini, sinó, sobretot, la perspectiva d'un pas en el progrés urbà i social de Barcelona i el seu entorn. Em sembla que és important subratllar que, a diferència d'altres convocatòries olímpiques, la de Barcelona fou explicada a la ciutadania com la culminació d'una transformació urbana -de la qual ja se n'havien mostrat exemples a petita escala--, com l'assoliment d'un objectiu de reconstrucció i rehabilitació, difícil sense un esdeveniment d'envergadura com uns Jocs.

Il·lusions complertes

Quan des de Suïssa s'anuncià que la ciutat del 92 seria Barcelona, la majoria dels catalans van entendre que aquesta era l'ocasió per atacar els grans temes, convençuts que les capitals sense Estat com Barcelona necessiten esdeveniments puntuals que les catapultin i les aproximin als avantatges capitalins. Tothom va entendre -i va aplaudir- que els Jocs eren el marc per posar en marxa una transformació radical.

Notícies relacionades

Tal com ja no som

Més alta, més forta

Per això és bo veure ara, des de la distància en què ja estem, si aquestes il·lusions s'han complert. Només cal fer una ràpida visió de la Barcelona d'avui amb la d'abans del 92. No cal aprofundir la llista. Amb els fets més evidents n'hi ha prou. Els Jocs Olímpics van descobrir i reutilitzar el mar, donant a Barcelona un dels millors fronts marítims amb un nou barri mediterrani; va obrir unes rondes que han modificat tot el sistema de trànsit; va completar la rehabilitació del centre històric a les àrees més degradades; va construir moltes instal·lacions culturals i educatives; va fer nous edificis per a l'exhibició esportiva amb la intel·ligent previsió de destinar-los després a usos habituals i ja reclamats pels habitants i les associacions de veïns; va refer tot el sistema del clavegueram general i de la higiene dels detritus; va iniciar la comunicació amb els turons de Collserola; va obrir places i carrers a tots els barris; va completar una magnífica sèrie d'escultures a l'aire lliure d'artistes de gran qualitat; va transformar Montjuïc amb unes instal·lacions esportives que recullen i perfeccionen les restes de l'aventura de 1929...

Em sembla que no cal seguir enumerant. Només cal recordar que després dels Jocs, el nombre de turistes a Barcelona es va multiplicar per 10. Això ara crea uns problemes -la solució dels quals exigirà una segona o tercera etapa de transformació de la ciutat- però numèricament és el gran indicador de l'èxit dels Jocs. I, al mateix temps, ha de ser la base i la inspiració per a les noves etapes de l'urbanisme barceloní. Amb tants milions de visitants i espectadors, cal planificar-ho tot amb molta cura. No perdre el prestigi, però modificar ofertes de poc nivell o paisatges urbans incomplerts o defectuosos. Ara el problema ja és tot un altre: el de la qualitat i l'adequació.