Més alta, més forta

A les 13.32 hores d'avui dilluns, exactament 25 anys després, molts dels protagonistes d'aquell 17 d'octubre de 1986 es retrobaran per rememorar el moment que va canviar radicalment una ciutat i un país. Serà a l'estadi de Mont-

juïc, molt a prop del peveter i en l'obertura del centre d'estudis olímpics que porta el nom de l'home més decisiu en tot aquell procés: Juan Antonio Samaranch. A les 13.32, després d'un simbòlic compte enrere, es reproduirà el vídeo en què el llavors president del Comitè Olímpic Internacional (COI) va pronunciar aquella frase que ha quedat en la memòria col·lectiva: «À la ville de¿ Barcelona».

Hi serà Pasqual Maragall, l'alcalde olímpic, i la majoria dels dirigents que surten a les fotos que reproduïm en aquestes pàgines, primer en l'esclat d'alegria de Lausana i després a la màgica font de Montjuïc. Però aquests 25 anys de postolimpisme barceloní també han tingut les seves víctimes: el mateix Samaranch, Carles Ferrer Salat, el singular duc de Cadis (COE), Ignasi Masferrer (relacions internacionals de la llavors candidatura)... I, per part dels testimonis, tampoc podran glossar l'acte d'avui informadors que van apostar sense reserves per situar la ciutat al mapa mundial: Juan José Castillo, Carlos Pardo, Andreu Mercé Varela, Quim Regàs i un Álex Botines que aquell dia històric, aquell 17 d'octubre del 1986, va publicar el seu últim article d'opinió a EL PERIÓDICO, abans que la malaltia se l'emportés l'1 de novembre. «Disposem de 2000 anys al darrere i de molts segles al davant. I amb un fill de Barcelona com Samaranch i d'altres com Maragall i Pujol que semblen estar llegint la Carta Olímpica cada vegada que obren la boca, no crec que ens haguem de preocupar d'aquí al 92», va escriure Botines.

Un quart de segle després del punt d'inflexió que va transformar Barcelona i Catalunya, tots els protagonistes supervivents coincideixen en la importància decisiva d'aquella designació (47 vots va obtenir Barcelona en la tercera ronda, per 23 de París, 10 de Brisbane i 5 de Belgrad; Birmingham i Amsterdam ja s'havien quedat pel camí) i en el canvi que va suposar.

RECORDS FAMILIARS / «'Ja està', em va dir». La que així parla és María Teresa Samaranch Salisachs, filla del president del COI, que va assistir com a convidada al saló del Palais de Beaulieu on el seu pare va obrir el sobre i va llegir la sentència. Van passar molts minuts fins que les seves obligacions li van permetre dirigir-se a la seva filla. «Ja està», va ser la primera cosa que li va dir. I la segona: «Quin embolic».

Samaranch pare sabia perfectament la responsabilitat que requeia sobre la seva ciutat natal, però també estava vivint un moment únic. «Jo crec que dels sis dies més importants que el meu pare va viure relacionats amb l'esport, tres tenen a veure amb els Jocs de Barcelona: aquell 17 d'octubre, el dia de la inauguració, el 25 de juliol del 92, i el dia de la clausura, el 9 d'agost. Sempre deia que anava tot molt bé, però que s'havia d'acabar millor», explica Mo Samaranch. La seva segona filla, Ana Eugenia, va néixer poques setmanes abans del seu viatge a Lausana per assistir a l'elecció de Barcelona com a ciutat olímpica.

«La designació em va sorprendre per partida doble, perquè estava convençuda que el meu pare anunciaria primer els Jocs d'Hivern». Abans d'obrir el sobre, la delegació de Barcelona va començar a rebre senyals d'alguns membres del COI que entraven a la sala. Uns es rascaven l'orella, d'altres es tocaven el nas, algun (l'italià Franco Carraro) fins i tot es va atrevir a aixecar el dit polze. Però ningú es va voler creure la feliç notícia fins que Samaranch,

després d'una paradinha, va dir en barceloní el nom de la ciutat.

«L'expectativa era molt alta i, per tant, la decepció hauria estat enorme si no haguéssim guanyat. Tant com l'alegria de tothom i la satisfacció íntima que vam tenir els que d'alguna manera havíem participat en els preparatius», assegura Enric Truñó, fa 25 anys regidor de Joventut i Esports. Truñó encara recorda la rebuda de la ciutat a Montjuïc, a la nit, i el discurs íntegre que va fer Maragall, el més curt de la seva història. «Avui és un gran dia per a Barcelona, i el que és bo per a Barcelona, és bo per a Catalunya, i el que és bo per a Catalunya, és bo per a Espanya», va dir Maragall després de saltar a l'entarimat embotit en la seva gavardina.

SALT AL SEGLE XXI / Com tots els seus col·legues de candidatura de fa 25 anys, Truñó creu que els Jocs són el millor que li ha passat a la ciutat. «Sort en vam tenir dels Jocs com a instrument, perquè, si no, no hauríem tirat endavant com va passar. Hi havia coses que feia 30 anys que eren damunt la taula (com les rondes) i no es van fer fins que es van concedir els Jocs».

Notícies relacionades

UGT convoca una vaga de neteja a Barcelona per Nadal

L'autocar sinistrat a França circulava amb la ITV caducada

El mateix opina Josep Lluís Vilaseca, secretari general de l'Esport del 1980 al 1994. «Es va fer un salt molt important per construir infraestructures, perquè fins llavors sempre ens havien deixat al marge. I per a l'esport català també va ser un gran salt. Els pavellons i les piscines als pobles els hauríem tingut igualment, però els Jocs ens van portar el Palau Sant Jordi, l'Estadi, canals de rem i piragüisme, l'INEFC, fins i tot el Circuit de Catalunya, a la llarga. Coses que haurien sigut impossibles d'aconseguir», explica Vilaseca, que destaca la llum verda que li va donar Jordi Pujol des de la Generalitat per col·laborar sense sectarismes. «'Catalunya està per sobre dels interessos de partits', em va dir. I ho va complir».

Romà Cuyàs, llavors secretari d'Estat per a l'esport (1982-87), encara recorda la nit a la suite de Maragall intentant quadrar els vots promesos pels membres del COI. «Anàvem justets, ens pensàvem llavors, però després l'explosió d'alegria és de les que es recorden tota la vida», rememora Cuyàs del viatge a Lausana. «El somni s'havia complert, i 25 anys després penso que s'ha aprofitat bé el llegat. Barcelona era als anys 80 una ciutat deixada de la mà de Déu i, amb el bilió de pessetes d'inversions públiques i privades, va fer un salt al segle XXI i va aconseguir el reconeixement universal. ¡I sense dèficit!», exclama l'autor de l'informe Cuyàs, el primer estudi de viabilitat sobre els Jocs, encarregat per Narcís Serra el 1982 i beneït per Samaranch.