Conciliacions impossibles

Que ens guanyarem el pa amb la suor del nostre front ja és una expressió antiga. Ni la gent menja pa en excés ni tampoc se sua tant a l'hora de treballar. El sector terciari consisteix en persones que s'enfronten cada dia a un ordinador. El que provoca la verdadera suor laboral no són els músculs sinó les neurones. I per sobre de totes elles hi ha la idea de la incertesa sobre el futur i la constatació que la feina ben feta pot no ser garantia de res. Treballar cansa. Això és el que deiaCesare Pavese. Però ser acomiadat és una cosa més cruel i més esgotadora.

Per comprovar-ho només fa falta anar a una oficina de la Conselleria de Treball de la Generalitat. S'hi troba la matèria primera de la frustració laboral. M'instal·lo a l'inici del carrer d'Albareda, molt a prop del lloc on el Paral·lel desemboca al mar. A l'exterior, sota el sol matutí de la tardor, hi ha grups de treballadors que han deixat de treballar. A vegades són una dotzena de companys que en els pròxims dies deixaran de fer-se companyia. A vegades és alguna persona sola que espera el seu advocat i que pensa en els jornals que aquest advocat li costarà. Hi entro. Un arc de metalls i un guàrdia de seguretat vigilen que no porto objectes metàl·lics o letals. No és cap exageració. Al cap i a la fi, en aquests actes de suposada conciliació, sempre hi ha una persona ferida quan no desesperada, que hi va per trobar-se cara a cara amb l'executiu que l'ha deixat al carrer. No és un bon clima, sens dubte.

Pregunto a una lletrada de les conciliacions sobre la proporció entre conciliacions reals i negatives a la conciliació. Un advocat em diu que, amb el seu bufet, les conciliacions són molt poques. M'ho ha dit com aquests pistolers que afirmen que són els més ràpids a desenfundar a l'oest del Mississipí. Tot queda en mans de l'ordinador en un gèlid silenci. La lletrada demana els carnets i sol·licita que els litigants estampin una firma autògrafa. En temps de màquines, encara queda el tret manual de la firma manual. Al sortir, ocupador i empleat es deixen anar del seu cor als seus assumptes. Un torna al seu despatx i l'altre va cap a una altra oficina pròxima a la catedral per esperar en una cadira que algú li doni una nova oportunitat.

El més greu d'aquest tipus de distanciaments no és únicament la causa que els ha provocat, sinó el fet que la matèria primera del que es cou en aquestes oficines de la conciliació no és una altra que el desig legítim de treballar. Tota aquesta gent desconsolada que espera, que es desconcerta o que s'apunta en unes llistes sense límit són treballadors sense feina als quals el sistema ha enviat a la indigència o a la delinqüència. ¿O és que potser hi ha res més per oferir-los? No fa falta parlar-hi. Només cal escoltar el seu petit lament: «Feia cinc anys que era a l'empresa i ara em diuen que ja me'n puc anar. Pretenen que busqui una conciliació. Ells l'hauran de buscar. Més m'estimo que sigui un jutge el que em digui que tinc raó».

Notícies relacionades

Barcelona aprova la reforma de la Masia del Barça malgrat la investigació de la Fiscalia

Un vaixell del XV emergeix entre les obres d’un pàrquing a la Ciutadella

Soledat infinita

El treballador acomiadat per la crisi sempre té raó. Potser l'empresari també té una part d'arguments vàlids. Però algú els va col·locar l'un davant de l'altre. I ni tan sols el sol de la tardor permet esbandir algunes llàgrimes de tota aquesta gent que ha viscut en la confiança mútua i que ara se sent llançada a la més infinita de les soledats.