Crisi econòmica, social i humana

A Espanya, l'actual crisi no és tan sols econòmica, sinó que des de fa temps també és social. A la Comissió Europea i als inversors financers els interessa principalment la primera. Per tant, equivocadament segons el meu parer, consideren que la reducció del dèficit públic ha de ser la prioritat del Govern. En canvi, als ciutadans els preocupa fonamentalment la segona. Per a ells, el principal problema del nostre país és l'elevat nombre d'aturats: 4.978.300 persones (el 21,52% de la població activa).

La crisi social no està afectant de la mateixa manera tots els col·lectius. Els principals perjudicats són dos: els joves i els immigrants, ja que tots dos pateixen una taxa d'atur superior a la mitjana espanyola. Els primers (els menors de 25 anys) del 45,84% de la població activa, els segons del 32,72%. No és un problema únicament de present, sinó també de futur. En tota l'actual dècada, si no hi ha un dràstic i ràpid canvi de política econòmica, Espanya no recuperarà el nombre de llocs de treball que va aconseguir tenir el tercer trimestre del 2007: 20.510.600. Fins al moment, se n'han perdut 2.354.300, una xifra que augmentarà els pròxims mesos a causa de la previsible caiguda del PIB.

La crisi ha canviat les prioritats dels ciutadans i ha transformat el debat polític i social. Alguns dels principals problemes del 2007, com ara el mileurisme i la dificultat per accedir a una vivenda en propietat, ho han deixat de ser. No han desaparegut, sinó que s'han convertit en secundaris a l'emergir-ne altres de més importants. Així, en l'actualitat, nombrosos treballadors que perceben mil euros mensuals es consideren relativament afortunats, ja que disposen d'una feina, malgrat que fa quatre anys podien estar cobrant dos mil euros o més. Ara, en matèria d'habitatge, el principal problema no és si resulta factible o no comprar-se'n un, sinó si la família disposa de prou diners per pagar la quota hipotecària mensual o el lloguer.

El canvi de perspectives dels joves l'il·lustra la següent parella. És un cas particular, però no excepcional. L'any 2005 es van independitzar, van llogar un pis i van començar una vida en comú. Tenien feina, malgrat que no una excel·lent formació professional. El 2007 van pensar a tenir un fill i comprar una vivenda en propietat. Amb els seus sous, i el finançament bancari de l'època, s'ho podien permetre. No ho van fer perquè no van trobar el pis adequat i perquè ell, a mitjans del 2008, va perdre la feina. Uns mesos més tard, a ella també li va passar el mateix. Des d'aleshores, només han aconseguit treballar uns quants mesos en l'economia submergida. Encara que han buscat intensament, no han aconseguit un lloc de treball en l'oficial. Actualment, es penedeixen de no disposar d'una formació millor.

Ja fa un temps que van abandonar el pis de lloguer, perquè no el podien pagar i continuar vivint dignament. En aquest moment, en comparteixen un de pitjor amb una altra parella. Abans eren íntims amics; ara, hi ha alguns dies que se suporten, d'altres ni això. L'escassa disponibilitat econòmica i la falta de feina augmenten els nervis i fan més tibants les relacions. Evidentment, ja no pensen a tenir un fill, sinó només a sobreviure. Dubten si tornar a casa dels pares d'ella o anar-se'n a l'estranger.

Notícies relacionades

Tenir feina no és suficient

Una separació i quatre relleus

En definitiva, les variables econòmiques són importants, però no haurien de ser l'única cosa que importés. No podem consentir que l'explosió d'una bombolla immobiliària, juntament amb la mala gestió espanyola i europea de la crisi, acabin amb el futur pròxim d'una generació.

L'única elecció no hauria de ser: l'estranger o una vida en precari a Espanya. Hem d'evitar la resignació i, entre tots, buscar una altra alternativa.