Tenir feina no és suficient

La Júlia, la Thaís i la Gemma ronden els 30 anys i en fa quatre que comparteixen pis a l'Eixample. Com tants joves de la seva edat, compartir va ser l'oportunitat d'independitzar-se «sense deixar de viure». «Era l'única manera de sortir de casa dels pares sense haver de renunciar a coses que per a nosaltres també eren importants, com viatjar», expliquen. Encara que trenquen les estadístiques en una cosa: totes tres tenen feina. Tot i això, els seria impossible pagar el lloguer de 1.150 euros soles.

Notícies relacionades

Més lloguer i menys sou...

Una separació i quatre relleus

Des del primer moment van assumir l'experiència com un fet «temporal» -una mostra d'això és que no hi ha ni un sol quadro penjat a les zones comunitàries-, fins que cada una d'elles s'independitzés potser de manera definitiva. Això d'independitzar-se de nou no és intranscendent, ja que formen una petita família, celebrant sempre juntes els aniversaris de totes tres, o les festes de guardar. Divendres, sense anar més lluny, es van reunir al sofà per obrir il·lusionades els seus regals de Reis, com una família.

El fet que fossin amigues abans que companyes de pis va fer la convivència més senzilla. La principal fricció en els primers temps van ser les poc agraïdes feines domèstiques. Els pràctics calendaris de nevera van ser clau per salvar qualsevol petita crisi. «Compartir a vegades és poc pràctic, però quan ens separem ens enyorarem molt. Molt», coincideixen.