Barreres per enervar el vianant

Una cosa és llegir-ho en un diari, que enmig de Sant Feliu de Llobregat, capital comarcal de 43.000 habitants, hi ha encara un pas a nivell, que ja el 1980 es va presentar el primer pla per soterrar les vies i que hi ha hagut bastantes morts allà per atropellaments del tren, casos en què sempre es parla d'«imprudència» del vianant accidentat per travessar les vies amb les barreres abaixades. Una altra cosa és veure-ho de prop, viure-ho, i descobrir que això de tenir un pas a nivell en una línia tan concorreguda a 15 minuts de l'estació de Sants és un malson absurd, una broma molt pesada del Ministeri de Foment que fa 30 anys que promet, planifica i esborra l'eliminació de la barrera. Dilluns, la ministraAna Pastori el consellerLluís Recoderni devien tractar el tema, perquè aquests 1,3 quilòmetres per soterrar deuen ser un tema molt menor.

Un pas a nivell, creia jo, és un lloc per on gairebé tot el dia passen cotxes, motos, ciclistes i vianants, i on de tant en tant s'abaixen les barreres per deixar passar un tren. No pas a Sant Feliu, on Renfe o Adif o qui sigui es diverteixen amb un joc del gat i la rata; els transeünts, els habitants de la ciutat, són les rates, que han d'evitar deixar-se atrapar per les barreres, més que pels trens. Només cal passar una hora en aquest lloc d'altres temps per arribar a la conclusió que qui aquí travessa les vies amb les barreres abaixades no acostuma a ser un imprudent ni un impacient. Hi passen avis amb bastó, una dona amb bessons en un cotxet, un individu amb una taula sobre el cap, i tot mentre el senyal diu «atenció, no passeu».

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Passen perquè saben que si no l'espera és eterna. Durant una hora, el pas a nivell està obert poc més de 10 minuts. La resta, gairebé 50 minuts, és l'ampli marge de temps que es pren Renfe, o Adif, per deixar passar 12 trens de Rodalies. A veure: per a un ignorant com jo, sembla lògic que quan un tren arriba des de Barcelona i s'atura a l'estació, que està 100 metres abans del pas a nivell, les barreres baixen una estoneta abans que el maquinista torni a arrencar; temps suficient. No pas a Sant Feliu. Baixen les barreres, i comença l'espera. Un minut, dos... Al cap de tres minuts, el tren apareix pel revolt. Quatre minuts després s'ha parat a l'andana i quan n'han passat gairebé cinc ha tornat a arrencar i travessa el pas a nivell. Així contínuament, tot el dia. I si menys de tres minuts després ve un tren del sud, les barreres ni s'apugen; i hi ha ratxes que passen quatre trens en 10 minuts.

En la pràctica, un migdia del dimarts amb el cronòmetre en mà a l'avinguda Comte Vilardaga de Sant Feliu significa això: les barreres abaixades durant 9.56 minuts; obertes, 1.43; tancades, 4.25; apujades, 1.44; abaixades, 4.58; obertes, 3.20 (¡un miracle, el temps més llarg! ); abaixades, 3.52; apujades, 1.23; tancades, 10.48... Qualsevol s'hi pot posar molt nerviós, de manera que Renfe es cura en salut amb un vell cartell. Segons el Reial Ordre de 13.8.1980 la companyia queda exclosa de responsabilitats per accidents amb les barreres abaixades.