Una vorera on el cafè arriba lluny

L'olor crida, és irresistible. Impregna gairebé tota la vorera des de 10 metres abans de la porta i es queda, si segueixes recte, durant alguns minuts més ancorat al nas, inesborrable en l'olfacte. És difícil seguir sense aturar-se, sense girar-se, sense respondre a aquesta crida des de dins. Vaig néixer, fa molts anys, a prop d'una fàbrica de cafè i allà tot el barri feia olor cada dia del torrat dels grans. Això passa també en ple Eixample, al carrer del Comte Borrell, als dos costats del mercat tronat de Sant Antoni. A la porta ja avisen d'on prové aquesta olor: de mig món. «Cafès de Kenya, el Brasil, Guatemala, Nicaragua, Hondures, Java, Papua, l'Índia, el Perú, Cuba». I el cafè del mes és de Tanzània. Però l'estrella, el que fa més olor, perquè és el que serveixen i molen més al modest local de Cafés Roure, és el de Colòmbia. «És el més suau», assegura elPereque, amb laIsabeli laMarta, serveix darrere la barra en un horari dels d'abans: de dos quarts de dues fins a les cinc aquesta barreja de botiga i granja tanca.

Unmailllunyà em demanava fa poc on es pot prendre a Barcelona un bon cafè en un lloc autèntic, d'aquells de tota la vida. I se m'acudeix, per exemple, la Granja M. Viader, fundada el 1870 per la senyoraRafaela Comacom a lletera i convertida en granja, amb el seu nom, el 1910 perMarc Viader Bas,pagès d'una masia de Cardedeu.

«Mira, allà hi vam celebrar la meva primera comunió, i ja fa molts anys d'això», m'explica elPere, del Roure. I ell recorda altres llocs com aquests a Barcelona d'ambients passats, sense dissenys moderns ni altres invents rars, bars que han passat de generació en generació, fins que, a vegades, el besnét ja no vol seguir amb un negoci molt sacrificat.

El Cafés Roure, cognom dels propietaris, és de tercera generació, va néixer el 1927 dues illes de cases més amunt, on hi ha el local més ampli, amb un saló a la part del darrere. El de baix, entre Manso i Parlament, és més petit. Tan estret que laMarta,a la caixa, pot veure com una senyora que sembla de classe, ben vestida, col·loca des del prestatge directament a la seva bossa un paquet de te bo de més de cinc euros. A l'hora de pagar, no ensenya el te; deixa la bossa a terra. «¿I el te, senyora?» De classe, gens. Prejutgem massa per l'aspecte. A laMarta,és clar, això la posa de mala llet.

Notícies relacionades

La venda de pisos ocupats prolifera a Barcelona i alimenta un ‘negoci’ paral·lel de desocupacions pagades

Un màster per formar-se en Lideratge Infermer, Investigació i Gestió Sanitària

Sense canviar res

3 Però hi ha bon rotllo al local. És el que passa quan el personal se sent seu el negoci, la seva vida està allà. Sense canviar gaire. A vegades els diuen al bar, que està com sempre, que si no pensen a reformar-lo. ¿Per a què? Fins i tot el cafè, de 90 cèntims, sempre és el mateix, el de Colòmbia. «Si canviéssim elbuquet, els clients ho notarien de seguida i protestarien», diu elPere. Aquesta setmana, una de les clients va penjar a YouTube un vídeo de com elPereprepara un cafè amb llet de tres colors. Abans, elsRoureel torraven ells mateixos, el cafè, a la nau del Poblenou, però es trobava just on es va obrir camí la Diagonal. Però aquí hi segueix sent l'olor del torrat. Ha de ser de Colòmbia, de 14,60 euros el quilo, o millor, el del Pico de San Cristóbal, de 17.