Càmping gas amb cadena

L'anomenarem Manuel, perquè, de la seva història, el que és menys important és si el seu nom real és Manuel, Juan o Pedro. És extremeny, té tres fills -que no viuen amb ell- i resideix a Barcelona des de fa vuits anys. Els cinc últims, en una barraca al districte 22@. En dues, en realitat. Primer va viure en una, en un solar petit que l'amo va tancar amb un gairebé inquebrantable mur (s'ha de destacar el gairebé, perquè ja s'hi ha instal·lat un nou habitant). Des de fa un any viu en una altra, al mateix carrer, a pocs metres. En la (forçada) mudança es va emportar també el Viejo, a qui prepara el menjar gairebé diàriament i vetlla perquè no li falti de res. Dins de les seves possibilitats, és clar. Es van conèixer fa temps, al parc de les Tres Xemeneies, al Paral·lel, on tots dos dormien.

«Estic intentant llogar una habitació per sortir d'aquí, però és caríssim. La meva paga és de només 300 euros»,explica l'home, que, com gairebé tots els que malviuen al 22@, sobreviu amb la ferralla, negoci cada vegada més difícil.«Cada dia que passa som més els que ens hi dediquem i la gent cada vegada tira menys coses -afirma-.

Entre que la policia persegueix la gent perquè no deixi els electrodomèstics al carrer, que la gent, amb la crisi, cada vegada tira menys i que cada vegada hi ha més gent recollint coses...». Relata que pel carro ple de ferralla fins al capdamunt, fruit de la feina d'una jornada, en treu uns dos euros:«No és negoci, és misèria, però és el que hi ha. Jo, a més a més, ho faig tot legal. No m'agraden les coses robades. A mi, no. Tota la meva ferralla és neta».

La seva barraca no és de les pitjors del barri. Té electricitat -punxada, òbviament-, una estufa, i fins i tot tenia un petit televisor de plasma, però un dia li va desaparèixer. Escarmentat per això, té el petit fogó de cuina on prepara els àpats lligat amb una cadena.

Com és lògic, la qüestió amb més mala solució és la neteja personal. Té una banyera de plàstic que li fa de dutxa i de pica alhora. L'omple amb garrafes d'aigua de la font, la mateixa aigua amb què cuina. Pràctica més que comuna entre els veïns de les barraques del 22@. Les necessitats les fa al bar, quan hi va a prendre un cafè calent.

Sobre el llit de la seva petitíssima vivenda, que acaba d'escombrar, descansen en una prestatgeria diversos pots de sabó, xampú, cremes i colònies. No hi ha dubte que el Manuel és un home presumit. També hi té un mirall i un petit tocador.«Jo he sigut un home important a Barcelona. A la Rambla tots em coneixen. He fet pel·lícules amb el Vaquilla i he treballat amb Carmina i Matamoros»,explica orgullós.

D'un temps, poc, ençà, el Manu-el i el Viejo no viuen sols al seu abans tranquil solar. Fa uns mesos que hi van entrar, per quedar-s'hi, un grup de romanesos, que s'hi van construir precàries vivendes a l'altra punta del terreny, sense que ell pogués impedir-ho. «Des que s'hi van instal·lar, aquí ja no estem segurs. Et roben la ferralla, t'ho roben tot, i no pots fer ni dir-los res»,apunta el Manuel, espantat.

Diverses famílies

Notícies relacionades

Crisi, barraques i estratègies de supervivència

L'ajuntament assegura que té un cens de tots els barraquistes

Els seus nous veïns són més joves, hi ha diverses famílies, i també es dediquen a la ferralla.«Això, divendres a la tarda, per a l'intercanvi de ferralla, s'omple de gent com no t'ho imagines»,descriu el Manuel amb cara de por. Un d'aquests matrimonis romanesos pren el sol assegut en butaques davant de les seves barraques. Ells no semblen tenir problemes amb el Manuel. Almenys no els expressen. La dona explica que tenen un fill al seu país, amb la seva àvia. Que abans podien enviar-li més diners, però ara la cosa està molt malament.«He intentat buscar feina netejant, però no hi ha res. És impossible. Només ens queda la ferralla, i cada vegada hem d'anar més lluny a buscar-ne, perquè aquí està tot rastrejadíssim», apunta la dona, que també denuncia la falta d'ajudes.«No tenim roba ni gairebé res per menjar -assenyalant les sandàlies d'estiu que calça, l'1 de març-,i a ningú li importa. Nosaltres el que volem és treballar per viure dignament», es lamenta.«Si a sobre ens persegueixen per agafar ferralla i pretenen multar-nos, ¿què ens queda?, ¿robar?», reflexiona la noia.

La pregunta és recurrent per matar qualsevol xerrada als assentaments del 22@.