El consistori assegura que no pot fer res més contra les barraques

Que els assentaments de barraques del 22@ estiguin instal·lats en terreny privat lliga pràcticament l'ajuntament de mans i peus per poder eradicar aquesta dramàtica situació, segons mantenen els seus portaveus. «Assegurem l'assistència social bàsica a tots els seus habitants i procurem instar els propietaris dels solars buits a vetllar per ells per evitar aquestes situacions, però, al marge d'això, poca cosa més hi podem fer. Hi ha moltes coses que se'ns escapen, que no són competència nostra, com la regulació de les persones en situació irregular», assegura una veu municipal.

Precisament això, passar d'un tractament més assitencialista -assegurar la sanitat i l'educació- a la recerca d'una solució global a mitjà i llarg termini és el que imploren les associacions que treballen amb els barraquistes, com Apropem-nos -que se centra en el col·lectiu de senegalesos- i Quart Món -que treballa amb els gitanos.

Per Manel Andreu, portaveu d'Apropem-nos i membre de l'associació de veïns del Poblenou, la solució d'un problema «tan complex» passa «necessàriament» per un acord a quatre bandes entre la societat civil, els barraquistes -que moltes vegades s'han sentit exclosos en l'elaboració de plans per decidir el seu futur- i les entitats que treballen amb ells-, l'ajuntament, la Generalitat i el Govern; i en això coincideix un portaveu municipal.

Com en qualsevol metròpolis, la infravivenda mai ha estat completament eradicada a Barcelona. Molt poc temps després d'aquell 7 de novembre de 1990 en què el mateix Pasqual Maragall va ajudar a demolir amb les seves pròpies mans el que es va considerar «l'última barraca», va arribar a Barcelona una nova onada migratòria que la ciutat no fue capaç d'absorbir en condicions. Es van viure llavors moments de visualització de la misèria, com l'acampada de subsaharians a la plaça de Catalunya l'estiu del 2000 -molt menys amable que la del florit

15-M- o els episodis de les antigues casernes de Sant Andreu, l'any 2003.

POLÍTICA DE VIVENDA / «El problema ve de lluny. Durant els últims anys no hi ha hagut polítiques decidides de vivenda pública i això ha originat la infravivenda, elbarraquisme invisible», apunta l'antropòleg Manuel Delgado, que afegeix que l'actual crisi econòmica no ha fet altra cosa que fer visible aquesta misèria latent, idea amb la qual coincideix l'economista i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. La falta de feina i l'acabament dels subsidis per a molta gent ha fet que no pocs ja no puguin ni tan sols pagar unllit calent(per hores) en un pis pastera,i això ha fet visible el seu drama. Així és com s'han disparat situacions de barraquisme com la del 22@, denunciat ahir per EL PERIÓDICO.

Als ulls de Jordi Bonet, president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), el punt de partida de la capital catalana és millor, per exemple, que el de nuclis de barraquistes de Madrid, ja que en els campaments de Barcelona la gent no trafica amb droga, sinó que es dedica a l'«economia informal no delictiva», com és la recollida i venda de ferralla. «Es tracta de persones que treballen, que fan una funció. Una solució podria ser la recerca d'una formalització d'aquesta activitat que porten a terme, com ha passat en altres llocs, com ara França», manté Bonet, que insisteix que la pressió policial no és en cap cas una solució, ja que no fa res més que traslladar el problema uns quants metres més enllà.

Malgrat l'optimisme inicial

Notícies relacionades

«¿Què ens queda? ¿Robar?»

On la vida no és un cau

-existeixen solucions-, el president de la FAVB recorda que l'associació fa temps que adverteix que el barraquisme en forma de barraques -valgui la redundància- eradicat o pràcticament eradicat abans dels Jocs Olímpics estava tornant a la ciutat i de la urgència d'intervenir en l'assumpte. «És necessari eradicar aquesta situació de misèria, però s'ha de fer oferint solucions. Vivenda digna i un lloc de treball», conclou.

Vegeu el vídeo de Mònica Tudela amb el mòbil o a e-periodico.cat