«¿Què ens queda? ¿Robar?»

Cándido i Dolores tenen set fills i 14 néts. «Dotze i dos més en camí»,precisa la somrient mare de família, que insisteix a mostrar la seva ordenadíssima vivenda.«Agafa coses bones, que només parlen de nos­altres per explicar les coses negatives»,prossegueix la dona, de somriure trist. Són les dues del migdia i la seu humil llar fa una olor que obre la gana a qualsevol.«És lacón amb grelos»,explica el Cándido mentre aixeca la tapa de l'olla per ensenyar el que hi ha a dins. El matrimoni -sis dels seus set fills ja estan casats«i viuen en pisos», segons subratlla la Dolores orgullosa- resideix en aquest assentament del 22@ des de fa tres anys, encara que aquest resisteix al mateix solar del carrer d'Àlaba des de dos anys abans. Ja han rebut l'ordre de desallotjament, l'han recorregut i ara estan a l'espera. No els ve de nou. Ja hi tenen experiència. La desena llarga de famílies que viuen allà provenen d'altres desallotjaments de la zona, de naus situades als carrers de Santander i de Pere IV.

A la porta de l'assentament, una dona bressola el seu primer nét. De mesos. Potser setmanes.«La seva mare està recollint cartró. Abans les dones ens podíem quedar a casa, però ara també sortim a treballar. La cosa està molt malament», afirma la dona, que s'estima més no donar el seu nom. Està escarmentada, diu.«Molta gent ve a preguntar què fem aquí, com vivim, però ningú ens ajuda»,explica.

Qüestió de voluntat

Al seu costat, i assegut damunt d'una pila de cartró, un noi relata que viuen del cartró i de la ferralla. «Si ens treuen això, ¿què ens queda? ¿Robar? Nosaltres no volem això», explica preocupat. El col·lectiu denuncia que en els últims mesos la pressió policial ha augmentat molt a la capital.«Cada vegada traiem menys i a sobre hem de pagar les multes»,lamenta. Demanen solucions a llarg termini: vivenda social.«Si hi hagués voluntat política, el problema del barraquisme s'hauria acabat. Mira a la Mina...»,apunta l'home, poc amic dels mitjans de comunicació.

Malgrat la precarietat que suposa viure en un lloc que saps que no és teu i del qual et poden fer fora en qualsevol moment, aquest assentament no té res a veure amb altres que hi ha prop, molt més precaris i de persones amb menys recursos. Sense una xarxa familiar al darrere. Disposen d'un gran dipòsit d'aigua, de manera que no han de traginar constantment garrafes des de les fonts públiques del barri.

Alguna de les barraques d'aquesta colònia, de no tan petites dimensions, tenen no només llum elèctrica -amb televisor-, sinó també vitroceràmica, forn i microones, amb rajoles a les parets i a terra.«Hem aconseguit que el campament tingui unes condicions mínimes, però és clar, la inestabilitat és brutal. Qualsevol dia vénen, ens fan fora i hem de començar una altra vegada de zero. Buscar solar, aconseguir entrar i començar a habilitar-lo...»,expliquen.

Notícies relacionades

El consistori assegura que no pot fer res més contra les barraques

On la vida no és un cau

Sense alternatives

En aquest campament tenen molt present el desallotjament de vuit famílies d'una nau del carrer de Badajoz fa pocs dies.«¿Què faran ara? ¿On aniran? Quan et fa fora la policia, l'ajuntament l'únic que fa és oferir-te tres dies en una pensió. Tres. ¿I què fas amb això? ¿On poses totes les teves coses?», diu un altre home, que tampoc es vol presentar. Tots tenen clar què faran, perquè fa més d'una dècada que fan el mateix.«Com a mínim ara tenim solars i naus. Quan vam arribar vivíem a les caravanes enmig del carrer»,explica.