En cadira de rodes pel bosc

Entre setmana, el gran bosc està gairebé buit. Assegut a prop de la Font Nova, només m'arriben uns quants sons. L'aigua que cau de la font, els ocells, les fulles dels arbres, la llunyana megafonia de l'estació de tren del Baixador de Vallvidrera, i, a l'hora del pati, els nens de l'escola Els Xiprers, oasi educatiu i públic molt sol·licitat per pares de Barcelona i Sant Cugat, disposats a trampejar una miqueta amb el padró per aconseguir una plaça per als seus fills en plena naturalesa. El que més trenca el silenci són les campanades, que suposo que arriben des de Santa Maria de Vallvidrera.

Si anem al bosc, preferim el cap de setmana, com acostuma a passar amb la platja. Però el bosc, malgrat estar tan a prop de la ciutat, no sol col·lapsar-se gairebé mai. Hi ha espai per a tothom, a Collserola. O, com escriuXavier Moret en el seu indispensable i detallatCollserola pas a pas. «El 1992, amb els Jocs Olímpics, Barcelona es va obrir al mar, però ¿què espera per obrir-se també a la muntanya?»

En tren està més a prop que en cotxe i t'estalvies tots els revolts de l'Arrabassada i la recerca d'una plaça d'aparcament. Pujo a l'estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat, el tren surt a les 15.02 i a les 15.14 s'obren les portes al Baixador de Vallvidrera, una de les estacions més tranquil·les, situada gairebé enmig del bosc.

No és per res que allà la diputació i l'Obra Social de La Caixa hi hagin situat un accés i un petit itinerari específic per a discapacitats, inaugurat divendres. Un camí llis de ciment en què es poden desplaçar fins i tot cadires de rodes, delimitat per un sòcol que serveix per dirigir els invidents amb els seus bastons. La primera part, de 490 metres, arriba des del baixador fins a aquesta Font Nova. I, encara que el terra és llis, hi ha un cert desnivell, sobretot a la part final, amb un autèntic revolt de ferradura on algú en cadira de rodes segurament necessita l'empenta d'un altre per poder arribar a la meta, el petit descans davant la font.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Les persones amb visibilitat reduïda, com explica un dels plafons, que inclouen textos escrits en braille i plànols sensorials, poden pujar per les escales i fer 210 metres més pel passeig dels plàtans, no sense abans tocar amb la mà la fermesa de la taula dels Set Bisbes, on mossènCinto Verdaguerrebia el 1902, poc abans de la seva mort, els bisbes. Llavors ja hi havia allà els dos roures que encara ara fan ombra a una taula que la joventut maltracta amb grafits sobre amors però que, per obra del miracle, desapareixen després de cert temps.

I de la taula al museu de Verdaguer, una mica més amunt, a l'antiga Vil·la Joana, que a la seva façana hi té el nom original: Quinta Juana, masia construïda el 1705. Perquè endinsar-se per Collserola és també això, tornar al passat, a buscar la pau que, malgrat el creixement de la ciutat, s'hi ha mantingut, entre fonts i ermites, encara que tampoc està malament tornar al xivarri mundà en un dels berenadors o xiringuitos, o les masies restaurant que aquests dies, no cal dir-ho, captiven amb els calçots.