L'incendi com a metàfora

Com acostuma a passar en aquests casos, la mort de quatre persones en un incendi fortuït en un solar del Poblenou ha donat a conèixer a l'opinió pública l'existència de 14 assentaments de barraques a Barcelona, 11 dels quals estan situats al districte 22@. A les més de 400 persones d'origen galaicoportuguès se n'hi afegeixen més de 150 d'origen romanès i 40 senegalesos que malviuen entre les naus industrials i els solars abandonats pels seus propietaris. Com bé ha destacat EL PERIÓDICO, es tracta de solars al seu dia adquirits per especuladors en plena bombolla immobiliària i posteriorment abandonats i ignorats, una vegada que la crisi va devaluar-ne el preu de mercat i la impossibilitat d'especular-hi.

L'incendi ha fet saltar les alarmes sobre el nou barraquisme al segle XXI, impensable no fa gaires anys i només present en la memòria col·lectiva de la Barcelona dels 60 i 70. És òbvia la ironia que suposa que aquest barraquisme es concentri especialment a la zona de la ciutat que havia de ser símbol de postmodernitat, disseny i innovació de la Barcelona del XXI.

Notícies relacionades

Les barraques del segle XXI causen quatre morts a Barcelona

El solar del romanès

L'ajuntament s'afanya a anunciar plans d'eradicació de barraques. Per sort, no es tracta de plans policials de simple desallotjament, sinó d'intervencions impulsades des dels àmbits de salut, educació o serveis socials. La bondat d'aquesta iniciativa, independentment de l'oportunitat o oportunisme, s'enfronta no obstant a una severa realitat: la de la coexistència de situacions d'extrema pobresa i marginalitat i la falta de recursos públics per fer-hi front.

Potser amb l'aplicació d'un pla especial s'aconseguirà sufocar l'incendidels solars del Poblenou, però difícilment es podrà evitar l'aparició de nous assentaments i bosses d'extrema pobresa en altres racons de la ciutat, perquè la situació en què viuen moltes famílies és límit, sense feina i fins i tot sense rendes mínimes d'inserció. L'anunci de l'ajuntament és símptoma de la mena de política social d'emergència a què assistirem al llarg dels pròxims anys. Davant la incapacitat de respondre de forma estructural a les extremes necessitats socials de bona part de la població, les administracions públiques recorreran cada vegada més a sufocar puntualment els espais més conflictius i depauperats com autèntics bombers de l'emergència social. Un pla de reallotjament, un reforç policial, una acollida d'emergència als que no tenen sostre o una repatriació intensiva són alguns dels mecanismes a què recorreran les administracions a l'hora de gestionar el conflicte social que es deriva de la crisi. Però desenganyem-nos, els pedaços de l'Estat social d'emergència difícilment seran bons substitutius de polítiques socials i laborals actives dirigides a la inclusió social de la població. Avui, les administracions públiques estalvien per la via de reduir prestacions socials bàsiques, però a mesura que el nombre d'incendiscreixi i amb això els costos de gestionar l'emergència social, ¿hi haurà realment estalvi?