Robar xampú, tomàquets o oli

El cistell de tomàquets estava a l'entrada de la verduleria i l'home escollia els madurs. Ho feia amb la parsimònia del comprador cuiner. Jo anava darrere d'ell en el torn i, suposo que per això, em vaig fixar en la meticulositat amb què elegia cada peça. Quan va tenir la bossa plena, se'n va anar. La dependenta va trigar uns segons a reaccionar. Aquesta escena va succeir al juliol i, des d'aleshores, és habitual veure senyals, en supermercats i botigues, que elrobatori formiga -el que suposa sostreure un dia una llauna, l'endemà un paquet d'arròs, i el tercer, una ampolla d'oli- ja és habitual a Barcelona. Hi ha candaus, pantalles de metacrilat, alarmes, més càmeres i fins i tot personal de seguretat a les portes.

Ahir en una botiga, a la prestatgeria de xampús i desodorants, tota la part de dalt dels desodorants (no només el tap) no hi era. Una clienta preguntava si els havien robat i l'encarregada aclaria que els treien les treballadores perquè no s'emportin les ampolles. La clienta ho preguntava mentre jo conversava amb l'encarregada per parlar demicrorobatoris. L'empleada demanava anonimat. A les marques no els agrada entelar la seva imatge. «Fa anys que roben ampolles d'alcohol, xampús i desodorants. Ara amb la crisi, també menjar». ¿Són clients habituals? «Alguns» ¿Ho denuncien? «Ara ja sí, perquè quan es fa el control de guanys mai arribem al mínim i no ens promocionen». ¿La crisi? «Els que s'emporten menjar, sí. Els que roben desodorants i alcohol és per re­vendre'ls».

La dona explicava que dimecres un home va sortir de l'establiment amb quatre safates de carn sota el braç. El van cridar; no es va girar. En una botiga de queviures del centre (també demanen anonimat), una de les empleades reconeixia que, des de fa una temporada, han optat per trucar a la policia: «S'emporten alcohol i xampú, encara que ara ja hi ha gent que roba oli o arròs».

Aquesta setmanaThe New York Timespublicava un reportatge fotogràfic deSamuel Arandaen què es retratava una Espanya «famolenca». La paraulafamaquí encara fa molta por; paralitza.

El dia que el diari nord-americà publicava aquelles imatges, al carrer d'Aribau, veia un home que buscava menjar en un contenidor. Un més. L'home s'havia quedat sense feina, devia tenir uns 50 anys i, en aquesta societat tecnològica, l'experiència ja no és un valor. Portava una bossa de tela, de les que apel·len a la consciència ecològica.

Notícies relacionades

Collboni poda i Eyre tanca la nit

El port ensenyarà per dins les terminals de contenidors

Fa molt pocs anys, formava part d'una classe mitjana que, després de quatre anys de crisi social, s'enfronta a una absència absoluta de diners si falla la família. Per Nadal, vaig escriure una crònica sobre avis que agafen menjar de les papereres al centre de Barcelona.

L'any passat, en un poble de l'interior de Catalunya, vaig conèixer diverses dones que abans es guanyaven còmodament la vida i que en aquell moment es plantejaven dedicar-se al sexe de pagament per costejar els llibres de l'escola, la compra de la setmana, la hipoteca. Una, deia, havia visitat diversos prostíbuls a Barcelona. Explicava que els encarregats dels bordells li havien dit que arribaven moltíssimes noies dels pobles demanant feina. La paraulafamfa por. Reconèixer que existeix es­tremeix. H