Una metròpolis on (quasi) mai passa res

Barcelona té un govern municipal que governa més aviat poc, en part per la seva minoria propera a la soledat, en part perquè la crisi no dóna per més alegries que les d'anar finançant la Generalitat (i el circuit de Montmeló). I la capital catalana també té un primer partit de l'oposició que no s'hi oposa gairebé gens, en part perquè el seu líder està en precari i és qüestionat per aquells que manen a la federació local del Partit dels Socialistes (PSC), en part perquè als socialistes barcelonins se'ls van acabar les idees molt abans que els votants. Igualment Barcelona té un segon partit de l'oposició que sembla que tingui com a principal activitat la redacció de comentaris sobre el que publica la premsa. Amb aquest panorama, exercir de Pitoniso Pito sobre el que pot passar el 2013 barceloní és una tasca força complicada.

Sí que es pot dir que hi haurà sectors que funcionaran a la ciutat en el nou any. El turisme, el turisme i el turisme, per exemple. I també que a finals del mes de febrer hi haurà notícia: per una vegada, el Mobile World Congress se celebrarà sense que pesi sobre seu una amenaça de vaga al transport públic, després que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) s'hagi garantit, gràcies a l'acord per efectuar un avançament de les pagues extres laminades pel Govern de Rajoy, una pau social que s'ha de pensar que durarà un parell de mesos, encara que amb TMB no se sap mai.

La pedra a la sabata

El 22 de maig del 2010, pocs dies després del plebiscit sobre la reforma de la Diagonal que va suposar l'harakiri polític de Jordi Hereu, Xavier Trias declarava en una entrevista a aquest diari: «Si no cometem cap disbarat guanyarem les eleccions d'aquí un any». I Trias no va cometre cap disbarat i va guanyar les eleccions en el seu tercer intent d'aconseguir l'alcaldia de Barcelona.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Forçat per la crisi i la seva minoria -i ajudat per unes enquestes, municipals o no, de les quals surt ben parat sistemàticament-, l'alcalde Trias s'ha instal·lat en una espècie de no acció, en una mena de «no cometem disbarats i ens anirà bé». I si pot, firma la pau amb els empleats municipals i fins i tot els dóna una gratificació nadalenca en forma de paga de productivitat. O manté les polítiques socials, recolzant-se cada vegada més en la tasca d'entitats no públiques. Més enllà d'això, poca cosa més que no sigui l'obsessió de no cometre disbarats. O el sistema de prova i error: «anunciem una acció i, si genera polèmica, fem marxa enrere». I així arribarà el maig del 2013 l'equip de Trias a l'equador del mandat. Un exemple: en teoria, i segons van anunciar el regidor del ram i l'alcalde, per aquelles dates els ciclistes haurien d'haver abandonat les voreres, però jo no m'atreviria a apostar-hi diners.

¿Parlem doncs de l'oasi barceloní? No. Hi ha una espècie d'aldea gal·la, de vers lliure, de pedra a la sabata de Trias. Es tracta de la flamant Regidoria d'Hàbitat Urbà (abans, Urbanisme), que va encenent focs -i derrotes polítiques- per gairebé tots els districtes de la capital: la caixa de Sants, els plans per a les Glòries, el casc antic de Sant Andreu, el nonat barri Blau@Ictinea, les portes de Collserola... Algun dia els periodistes haurem de fer un monument al tinent d'alcalde Antoni Vives.