Una obra de teatre i un llibre sacsegen la qüestió
També vam ser negrers
L'interès per l'innoble passat no surt del cercle acadèmic
La presència d'esclaus a BCN reapareix sense fer soroll
Plaça d’Antonio López, que la ciutat dedica a un negrer indiscutit. /
Durant el mes de novembre, i dins de la llarguíssima llista d'actes programats amb motiu del tricentenari de l'Onze de Setembre, dos actors, Xavier Boada i Xavier Intente, han representat 11 vegades Rafael Casanova i el seu més fidel soldat en una atrevida fórmula teatral en què, com viatgers del temps, se sotmetien a les preguntes del públic. En cada actuació, Boada i Intente llançaven un ham. Recordaven que a la Barcelona del 1714 també hi vivien esclaus. «El més comú era que ens preguntessin per la independència, per la consulta... La cosa rara va ser que després d'11 representacions només una dona va sentir curiositat pels esclaus», se sorprèn Boada. És el que passa amb l'esclavitud quan un ha sigut el negrer. Molesta.
De les històries barcelonines de compra i venda d'esclaus per a ús domèstic i, encara pitjor, de les grans fortunes edificades sobre el tràfic de vides humanes se'n parla molt poques vegades. És el cometa Halley dels tabús. Molt de tant en tant. Estranyament, es pot dir que s'ha aparegut dues vegades en pocs dies. La primera, gràcies al fet que el Tricentenari ha programat aquesta obra, Casanova en directe, i els actors han recorregut a la pacient tasca de documentació de l'historiador Albert Garcia Espuche. La segona, perquè dilluns que ve es posa a la venda Autobiografia de Barcelona, un llibre coeditat per Efadós i l'ajuntament que li dedica algunes pàgines a aquesta qüestió. Com que això és només la punta de l'iceberg, val la pena submergir-se en una matèria tan desagradable, encara que només sigui per recordar que com a mínim 14 carrers o places de la ciutat estan dedicades a prohoms catalans que el 1872 (en termes històrics, ahir mateix) s'oposaven a l'abolició de l'esclavitud agrupats al si de la Lliga Nacional de Barcelona, el més semblant a un partit negrer que hagi existit a Espanya. Un dels lemes d'aquella aliança antiabolicionista la va pronunciar l'empresari i diputat català Josep Puig Llagostera: «Que se salvin les colònies i es perdin els principis». Almenys aquest no té un carrer a Barcelona.
Alguns països commemoren una vegada a l'any el final de l'esclavitud. A Holanda, per exemple, va ser notícia fa cinc anys que el mateix primer ministre del país presidís l'acte oficial. «Aquest és un episodi vergonyós de la nostra història», va dir Jan Peter Balkenende. El cas d'Holanda és interessant perquè va ser dels països més mandrosos a l'hora d'encarar l'abolició, que no va sancionar fins al 1863. Espanya ho va fer més tard. En la pràctica, el 7 d'octubre de 1886. La part interessant no són tant les dates sinó el contrast, que mentre alguns països tenen fins i tot un dia oficial per penedir-se per aquesta taca en el seu passat, a Espanya l'esclavitud no sol ser tractada en públic. Una visita al Museu d'Història de Catalunya és una opció recomanable per comprendre l'abast d'aquesta amnèsia premeditada.
FANTASIES ORIENTALS / Per sort hi ha les universitats. Són molts els historiadors que han tractat la qüestió. És extraordinària la tesi doctoral d'Iván Armenteros Martínez sobre l'esclavitud en l'època medieval, que potser algú s'anima a llegir si com a reclam es revela aquí que el tercer capítol es titula ¿Somiaven els homes medievals amb dones orientals? És un treball documentadíssim. Hi són per exemple les imprescindibles 396 pàgines finals dedicades només a reproduir actes notarials en què, per un motiu o un altre, apareixen citats esclaus. «Joan Monegal, mercader, ciutadà de Barcelona, ven segons costum corsari Esteve Soley, notari, ciutadà de Barcelona, l'esclava Caterina, canària, d'aproximadament 18 anys d'edat, pel preu de 52 lliures barcelonines». Això va ser el 26 de juny de 1497.
Efectivament, és l'any de la picor, però mereix una menció perquè les actes notarials resulta que són el millor jaciment per rastrejar la història de l'esclavitud a Barcelona. García Espuche (la seva especialitat són més els segles XVII i XVIII, fet que el converteix en el millor retratista de la Barcelona del 1714) assegura que per les seves mans han passat 1,3 milions d'actes notarials d'aquella etapa, la seva, moltes d'anodines, però de tant en tant n'ha trobat algunes que, al final del camí, han permès documentar el que els actors Boada i Intente oferien al públic a Casanova en directe i que, injustament, no interessava.
Una de les històries més singulars amb què es va topar García Espuche referides a aquells anys d'antesala de la guerra de successió és la mort d'un artesà de Barcelona, Dídac Pujo, que en el seu testament havia decidit deixar totes les seves possessions al convent de Sant Francesc de Paula. L'herència va ser molt ben vinguda, ja que els monjos passaven estretors, però incloïa un esclau moro, de nom Met, de 25 anys, que es va considerar poc aconsellable allotjar al convent. Met va ser venut així a un argenter del carrer d'Argenteria, Jacint Nadal.
«És inqüestionable que hi havia esclaus a la Barcelona del 1714, però és difícil assegurar quants, perquè en els recomptes oficials de població podien ser tinguts en compte o, al contrari, ser considerats un moble més de la casa», explica Garcia Espuche. Des del seu punt de vista, no obstant, seria equivocat imaginar l'esclavitud d'aquella Barcelona com la dels camps cotoners dels Estats Units. «Era més un servei domèstic», diu.
No obstant, sembla intuir-se que coincidint amb els anys de la guerra de successió es va produir un punt d'inflexió en el negoci de la venda d'esclaus. El que fins llavors havia estat un negoci gran i mil·lenari, però sempre bastant artesà, va passar a ser una gran indústria. La lletra menuda del tractat d'Utrecht, per exemple, ja va establir un acord pel qual Felip V encarregava l'obtenció d'esclaus africans al Regne Unit per proveir les colònies espanyoles d'Amèrica. La comanda inicial era de 48.000 persones. La concessió va anar a parar a la societat anglesa South Sea.
El primer dels borbons espanyols va tenir molt a veure amb el negoci negrer. No va ser l'únic de la seva saga que ho va fer. De la regent Maria Cristina de Borbó sempre es va sostenir que tenia dues plantacions a Cuba amb 800 esclaus. Però els verdaders protagonistes d'aquest passat històric ja entrat el segle XIX, sobretot quan els Estats Units i el Regne Unit ja havien acordat l'abolició, van ser molt sovint les grans famílies de Barcelona. Així se sol citar en ocasions Antonio López, marquès de Comillas, milionari, entre altres raons, per negrer, com si a través d'ell es poguessin expiar i silenciar els pecats dels altres, però en veritat aquell va ser un pròsper negoci per a molts altres prohoms de Barcelona.
«Qui fos blanc, encara que fos català». La frase, suposadament pronunciada per una noia negra a la seva mare a Cuba, retrata tristament bé el record d'aquella etapa final de l'abolició de l'esclavitud a Espanya, de quan el Diari de Barcelona sostenia que la pèrdua de les Antilles comportaria «la ruïna de Catalunya». Vaja, quin gran tema per a una exposició.
