¿Qui paga, mana?

Fa pocs dies, un alt directiu d'un hospital públic de Barcelona m'explicava el dilema següent. «Una pacient que necessitava la implantació d'una pròtesi de fèmur -explicava- em plantejava la possibilitat de pagar de la seva butxaca els costos de la intervenció per evitar les demores de la llista d'espera. Ella vol operar-se en aquest hospital i jo sé que tinc quiròfans disponibles. ¿Per què he de renunciar a operar-la i que acabi fent-ho en un hospital privat, probablement a mans d'un especialista que també treballa en la sanitat pública?». I confessava: «Els hospitals concertats ja funcionen sota les dues modalitats i això els fa més competitius».

La mateixa setmana vaig visitar dos col·legis públics de la ciutat, un en un barri humil i un altre a la zona alta. En el primer els recursos no arriben per garantir llibres de text per a tots, s'han eliminat les excursions i es fan miracles perquè tots els escolars puguin dinar a l'escola. El segon, gràcies a les quotes que s'abonen a l'ampa, manté la sisena hora -la que Educació es va carregar a la pràctica totalitat de centres públics-, segueix programant excursions i, si alguna família té dificultats per abonar un rebut, les altres es fan càrrec de la despesa.

Confessió i visites que coincidien amb la notícia del lloguer -¡sencer!- del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per a l'enllaç matrimonial d'una neboda del clan Mittal. El centre, que va tancar les seves portes al públic, es va convertir per a la festa en una mena de saló de banquets d'altíssim nivell. Mentre 500 convidats assaborien milers de Dom Perignon, el nòvio entrava al museu a cavall d'un corser blanc.

Aquestes tres realitats, que per la seva magnitud exigirien fer-ne anàlisis separades, tenen un preocupant denominador comú: la modificació d'un servei públic (hospital, escola o museu) que s'acomoda a les possibilitats econòmiques del contribuent. A la lògica del servei públic que ens iguala com a ciutadans s'hi afegeix ara la dinàmica del mercat, aquella que ens distingeix per la nostra capacitat econòmica.

Fixem-nos en l'hospital. En termes de gestió, tots hi guanyen: la pacient anticipa la seva intervenció, el centre millora la rendibilitat de les seves instal·lacions i redueix la llista d'espera. Entenc el gestor, aclaparat per les retallades, apuntant-se a un pal·liatiu d'aquesta naturalesa. No obstant, el missatge que rebrà un tracte millor aquell que se'l pugui pagar és, en termes públics, demolidor. Darrere d'un hospital públic hi ha una inversió ingent de recursos que hem pagat entre tots i no és just que rebi un tracte millor aquell que pugui costejar-se'l.

Fixem-nos en l'escola. Entenc aquells pares que, podent fer un esforç econòmic, volen contribuir a millorar la qualitat de l'educació dels seus fills. La implicació de les famílies, afegeixo, és indispensable per garantir la qualitat educativa. Però no podem oblidar que un sistema públic persegueix la formació de cada individu i l'enfortiment dels llaços socials d'una comunitat. Si una societat tendeix a un sistema públic de dues velocitats

-unes escoles amb copagament i una oferta millor, i unes altres gratuïtes amb oferta retallada- consolidem la desigualtat d'origen i ens distanciem de l'anhelada igualtat d'oportunitats.

Fixem-nos en el museu. El casament, els fastos que han acompanyat la cerimònia i l'ús abusiu d'instal·lacions públiques, que han suprimit temporalment el servei per al qual han estat construïdes, hauria de fer-nos reflexionar sobre els límits als quals haurien d'estar subjectes. Moltes infraestructures culturals, és cert, lloguen part dels seus espais per a actes aliens a la seva activitat, però aquests no haurien d'afectar mai la naturalesa del mateix servei que presten. Algú pot pensar que els 60 milions d'euros que, diuen alguns, ha generat aquest enllaç a l'economia de la ciutat justifica tancar un museu. No només no m'ho sembla sinó que, ho afirmo, en joc hi ha un assumpte de dignitat. Rendir-se al poder dels diners ha de tenir un límit, especialment quan acabes sent còmplice d'una ostentació que gairebé esdevé un insult.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El filòsof Michel J. Sandel afir-

ma que una economia de mercat és una eina, valuosa i eficaç, per organitzar la societat productiva. I que una societat de mercat és una manera de viure en què els valors mercantils penetren en tots els aspectes de les activitats humanes. El nostre sistema econòmic, desgraciadament, ha situat el poder dels diners per sobre de qualsevol altra consideració. ¿Fins a quin punt és just posar preu als drets ciutadans, especialment quan s'atenen des d'un sistema públic? Hi ha vida més enllà del mercat, o almenys això hauríem de procurar.