La Barcelona dels drets

Davant els principals reptes del nostre temps --l'atur, l'increment de les desigualtats, el canvi climàtic, la qualitat de la democràcia, el poder absoluts dels diners--, els actuals governs semblen paralitzats. Les contradiccions, el patiment i les tensions apareixen en tota la seva cruesa a les grans ciutats com Barcelona.

Ho comprovem quan una ciutat que ven la seva marca per tot el món, que és la capital del Mobile World Congress, i que reforma les seves avingudes principals, no és capaç d'avalar les inversions pendents per garantir el dret a la salut, l'educació i el transport en molts barris de la ciutat.

Vivíem en una ciutat, en un país on la democràcia, en el seu sentit més ampli i profund, estava consolidada. Una societat on els avanços polítics i socials que han estat tan cars d'aconseguir, des del combat antifranquista fins a les batalles veïnals i sindicals, estaven garantits en forma de lleis progressistes, universalització de drets i serveis públics de qualitat. La conseqüència física, visual i tangible, ha estat a escala barcelonina, una ciutat esquitxada d'equipaments i una acció urbanística transformadora i igualitària per a tots els barris.

Esquerra i dreta

L'esquerra era conscient que la feina no estava acabada. De fet el seu ímpetu reformista i transformador va durar fins al 2010. L'esclat de la crisi, la sortida de les esquerres dels governs i l'acció clara i decidida de la dreta han demostrat a aquestes altures del 2014 la seva voluntat de fer-nos tornar al passat. I ho fan seguint una doble estratègia: amb contrareformes legislatives i amb retallades en els serveis del sistema de benestar.

La primera maniobra, la legal, ja fa temps que dura. Va començar amb el recurs del PP contra l'Estatut, més tard contra el matrimoni igualitari i darrerament s'ha ampliat amb una ofensiva sense precedents que, en alguns casos, ha comptat amb el suport tant entusiasta com innecessari del CiU; parlo de la reforma laboral o de la nova llei de seguretat privada, però també del final de la universalització del dret a la salut, de la nova llei de prohibició de l'avortament, de la contrareforma de la nova llei de governs locals, que amenaça de buidar els ajuntaments de competències clau per al benestar i obrir (encara més) la porta a la privatització de serveis públics bàsics.

La segona via utilitzada és limitar l'exercici dels drets socials i de ciutadania. En altres paraules, canviar el model social de cap a peus. Utilitzen el context econòmic i el necessari sanejament dels comptes públics per posar fi als instruments que servien per garantir drets com ara el dret a l'habitatge, el dret a l'educació i el dret a la salut. Si no fos d'aquesta manera, no s'entendria que aquesta política s'apliqués també «a l'Administració més solvent de tot l'Estat», en paraules del mateix ministre Montoro, que és l'Ajuntament de Barcelona. O és que, potser, el seu objectiu final és desmuntar els instruments que ens permetien socialitzar els beneficis i les oportunitats.

Les ciutats són l'escenari on les conseqüències d'aquesta estratègia conservadora es fan més tràgiques i evidents. En primer lloc perquè són els espais físics més exposats a les dinàmiques globals, però especialment perquè l'amenaça als drets ciutadans va en contra de la seva pròpia naturalesa. L'origen històric de les ciutats, la seva concepció primigènia des de la baixa edat mitjana, té a veure amb la concessió de drets, i com a espais d'intercanvi comercial i d'idees, lluny del poder feudal, on les oportunitats fluïen i s'erigien espais de llibertat.

Aquest ha estat l'esperit de Barcelona. El que ha fet que amb ambició de capitalitat aspirés a ocupar un lloc al món amb la finalitat de projectar el talent que tenia i d'atraure el que li mancava. Per tal de gaudir de les oportunitats que comporta ser reconeguda al món, i repartir els beneficis entre el conjunt dels ciutadans. I aquest caràcter és el que van potenciar els governs de progrés durant 30 anys, fins a l'arribada d'un govern municipal conservador que ha estat incapaç d'entendre la ciutat i s'ha limitat a fer reformes urbanístiques menors i privatitzacions de la mà del PP.

La Barcelona d'avui, instal·lada en la inèrcia, s'ha de conformar a ser l'objecte del desig dels fons d'inversió especulatius. Les grans decisions estratègiques que tota gran metròpolis ha de decidir, no s'han pres. Ni tan sols s'ha convocat un debat públic mínimament rigorós de com retenir i atraure talent, sobre quin model de creixement econòmic sostenible hem de seguir, de com donar oportunitats a la petita economia de pimes i autònoms, de com continuar sent el 2025 una ciutat que guanyi la batalla a les discriminacions que provoquen l'atur, la pobresa, les diferències culturals, mentre es reforcen els seus lligams d'identitat compartida, i es multipliquen les pràctiques de civisme i de solidaritat.

Estic convençut que per fer-ho cal situar en l'eix de les polítiques de ciutat els drets socials i de ciutadania arrabassats per la crisi i les polítiques neoliberals.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

La meva proposta és que Barcelona torni a ser la ciutat oberta, igualitària, compromesa i atractiva que un cop va ser, restablint el ple exercici dels drets. Això forma part de la nostra manera de fer i de construir la ciutat. És l'única manera de poder-ne sortir victoriosos, no només de l'ofensiva conservadora, sinó també de la crisi. Per tornar a ser dinàmics, recuperar el nostre lloc al món, crear ocupació i oferir oportunitats.

Aquesta és la Barcelona dels drets que proposo, a partir d'un nou pacte de ciutat entre tots els actius de la ciutat --les entitats, les empreses i les universitats-- i fer possible la nova gran transformació de la ciutat.