Que no es perdi tot per la cobdícia

En un país com el nostre on tothom es qualifica de liberal, les actituds intervencionistes són les que més predominen en els nostres cànons de convivència anomenats normalment lleis. D'aquesta manera hem arribat a l'actual situació en què és necessari revisar els sistemes de lloguers dels locals comercials. Al llarg de tres dècades hi ha hagut diverses intervencions que van voler posar portes al camp i ara ens trobem davant el dilema del compliment estricte de la norma. En el pitjor moment, enmig de la crisi de la nostra economia amb les conseqüències socials més funestes i sense perspectives, malgrat la propaganda oficial que d'aquí poc temps començarem a sortir del túnel. Durant aquestes dècades s'han anat proposant diverses fórmules (Boyer, 1985 / Borrell, 1994 / Rato, 2003) que han posat pal·liatius a una situació insostenible i única a Europa: la regulació estricta del sistema de lloguer de locals comercials.

Diuen que el sistema anglosaxó és el que garanteix millor un determinat benestar i la seguretat ciutadana: sistema de lloguer, no de propietat. I revisions periòdiques per  tal d'ajustar-lo al mercat. És possible. Com a mínim no crea incerteses de futur. Però la realitat és que avui ens trobem davant un greu problema: l'actualització dels preus de lloguer de locals comercials posa en una situació d'indefensió i d'insolvència molts petits comerços. També n'hi deu haver de grans que segurament també deuen tenir alguns problemes, però com deia Galbraith: «Quan un banc et deixa un milió de pessetes tens un problema, quan et deixa mil milions el problema és del banc».

En el mateix moment en què s'implementen les normes de lliure contractació d'espais comercials de lloguer estem patint una crisi econòmica que fa inviables moltes activitats econòmiques comercials que perviuen gràcies a aquests lloguers molt baixos que suporten les propietats. ¿Qui té raó? ¿A qui l'hi podem donar? Però sobretot, ¿qui tindrà prou criteri per entendre que no és el moment més oportú per aplicar estrictament les normes i per tant serà capaç de crear una relació de diàleg que permeti resoldre aquests problemes?

Notícies relacionades

Aval de la UAB a la seguretat del carril bici bidireccional

Més tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ al Raval

És cert que algunes propietats han vist com la gallina dels ous d'or passava davant de casa seva sense poder atrapar-la. També és cert que determinats negocis tan sols podien sobreviure gràcies al regal de lloguers totalment fora de mercat. El problema actualment és que el nivell d'anuncis d'Es lloga / Es ven als nostres carrers forma part del teixit urbà. No es tracta per tant de crear noves normes, però potser sí que es tracta d'oferir des del poder municipal sistemes de mediació a través d'acords que no incrementin aquest paisatge urbà de la desaparició de negocis. Com a tot arreu hi haurà energúmens disposats a no pactar res, per una part (propietat) i per l'altra part (arrendataris), però tan sols el fet de crear estructures cíviques de diàleg farà possible que disminueixi aquest nombre d'energúmens. Si no és així, deixarem que regni la llei de la selva. I en aquesta llei no escrita és possible que en més d'un cas es pugui perdre tot per la cobdícia.

Perquè un cop buits els locals no hi haurà nous clients per ocupar els que quedin disponibles. Perquè no tot és passeig de Gràcia, ni rambla de Catalunya, ni Portal de l'Àngel i molts propietaris que s'estan fregant les mans es poden trobar mesos després amb el cartell d'Es lloga a la porta del seu establiment. Perquè també per a aquests set destins d'or que enquadrava EL PERIÓDICO pot ser que la nova demanda de preu es trobi amb problemes per poder-ne fer la recol·locació. Els brots verds apareixen i desapareixen a velocitat meteòrica en la nostra situació econòmica actual.