El debat dels establiments amb pedigrí
La ciutat Maragda
FONTANELLA, 1 Gaudí va dissenyarel 1879 la farmàcia per a Joan Gibert. /
«El principal motiu de la ràpida destrucció de bona part de l'arquitectura modernista de la Barcelona antiga és dels més prosaic: la volatilitat dels establiments comercials». A aquesta i a altres conclusions arriba Raquel Lacuesta, historiadora de l'art que, mà a mà amb el periodista Xavier González, ha inventariat en El modernismo perdido (Editorial Base) la desaparició d'extraordinàries joies arquitectòniques a Barcelona al llarg del segle XX. En ple debat sobre l'incert futur de les botigues singulars de la ciutat, és un llibre molt oportú. Pot tornar a passar el que ja va passar. Ho diu Lacuesta («al passeig de Gràcia li queden 25 anys», prenguin-ne nota) i ho corrobora, per exemple, Jordi Rogent, que durant 20 anys va ser el cap de patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona: «¿El futur? La veritat, sóc molt pessimista. Massa vegades em vaig sentir molt sol en la defensa d'elements que era evident que s'havien de preservar i no es va fer». Assegura que no hi ha esperança per als sentimentals. Manen els diners.
Les enquestes de satisfacció de Turisme de Barcelona són invariables des de fa anys. Per sobre de la gastronomia i el clima, el que més aprecien els estrangers que visiten la ciutat és l'arquitectura. La paradoxa és que com més gran sigui aquesta fascinació, com més funcioni com a imant de forasters, més gran és el risc que es destrueixi aquest patrimoni, perquè el turisme crea expectatives de negoci.
Aquí s'apunten quatre exemples del llibre. Josep Puig i Cadafalch va dissenyar el 1914 una botiga al número 2 del carrer de Ferran. Va ser demolida per donar pas un Kentucky Fried Chicken. Al número 57 del mateix carrer hi havia una botiga obra de Josep Maria Jujol que, encara que acadèmicament era un arquitecte modernista, aquells baixos que va concebre per encàrrec de l'industrial Pere Mañach eren tot un avançament del surrealisme. Només en queden les fotos. El número 2 de la rambla de Catalunya, per la seva part, era el très parisien bar La Lune. Veus la foto i et vénen ganes d'entrar-hi. També va caure. Avui s'hi serveixen paelles i tapes entre parets que no tenen cap gràcia d'estètica perdurable.
El quart exemple és la fotografia principal d'aquest article, una imatge que el 1919 va captar Josep Brangulí del quiosc de Canaletes, que commou tant l'ànima com el posterior Nighthawks d'Edward Hopper. El quiosc va ser demolit el 1951. Avui hi torna a haver xiringuitos a la Rambla, sí, però són lletjos i hi venen no se sap ben bé què als turistes. Hi ha una certa unanimitat entre polítics i arquitectes, cosa que no sempre és fàcil, en què són un dels més horripilants errors del govern de l'exalcalde Jordi Hereu.
Al turisme, no obstant, no se li ha de donar la culpa de tot el que va desaparèixer anys enrere. Si de cas, d'una part del que està per venir.
Un dels enemics més ferotges del modernisme van ser els noucentistes. La història de l'arquitectura es regeix per lleis molt similars a les de les bandades de lleons, on el nou mascle mata les cries del seu antecessor. No sempre el nou líder està fet un Mufasa. Algunes vegades és Scar, l'oncle dolent de Simba. «L'arquitecte amb més obra protegida a la ciutat és Enric Sagnier», recorda en aquest sentit Rogent. També va ser en una època el més prolífic. Mentre Barcelona sacrificava part del seu modernisme, Sagnier construïa a la carta obres d'un neogòtic a vegades irritant.
El llibre de Lacuesta exposa un detall que és important no passar per alt i que enllaça perfectament amb el debat actual de les botigues singulars. A Ciutat Vella, el modernisme estava només als baixos d'edificis d'altres estils arquitectònics, a vegades interessants, a vegades anodins. La seva existència, doncs, estava supeditada al seu ús, de manera que un nou negoci va comportar així sovint l'entrada de la piqueta, en un començar de cap i de nou de conseqüències irreparables.
«A París, Londres i fins i tot Madrid, el visitant té la sensació que hi sobreviuen moltes més botigues centenàries que a Barcelona, i efectivament és així. La raó no és cap altra que allà els propietaris dels negocis són també propietaris del local, un fet molt menys comú a Barcelona, on el que és habitual és l'arrendament», explica l'excap de patrimoni de Barcelona. Ell, per cert, viu al carrer de Portaferrissa. Si el pols entre la conservació i la modernitat és una guerra, reconeix que el seu pis s'ha quedat ja definitivament darrere línies enemigues. Opina que el front de batalla està ara en altres latituds de la ciutat, com a la rambla de Catalunya. El catàleg d'establiments a protegir que aquest mes de març va presentar l'Ajuntament de Barcelona inclou fins a 12 locals d'aquesta avinguda. Rogent és especialment pessimista sobre el futur de la Rambla de Catalunya. Creu que carrers com Consell de Cent, València, Provença i, sobretot, el passatge de la Concepció estan actuant com a capil·lars sanguinis de la infecció que afecta el passeig de Gràcia. Els negocis de, per i per al turisme d'alt poder adquisitiu avancen portal a portal cap a aquesta rambla. «És trist, però si es pacifica el trànsit en aquest carrer, com es pretén, s'accelerarà el procés».
DOROTHY ARRIBA A OZ / D'El Màgic d'Oz es recorda gairebé sempre en primer lloc Judy Garland i la seva dolça interpretació d'Over the rainbow, tant que eclipsa l'amarg i alliçonador final de la pel·lícula. Dorothy arriba a la ciutat Maragda que brilla a l'horitzó i, una vegada hi és, descobreix que no és més que l'artifici i la tramoia d'un mag de fira ambulant que li suplica que guardi el seu secret. Serà difícil establir un consens sobre si Barcelona és una ciutat maragda o no. El sector turístic, que es va reunir dijous passat en una sessió de debat a l'auditori del Macba, va traçar una gruixuda línia de separació entre el que van qualificar d'opinió publicada (cada vegada més refractària a la contaminació social que comporta el turisme) i l'opinió pública (segons el sector, encantada que Barcelona bati marques any rere any).
Per prendre partit és recomanable a vegades llegir llibres com El modernismo perdido. N'hi ha més a les biblioteques, és cert, però aquest és l'últim i hi ha un exhaustiu treball de documentació i tesi que Lacuesta resumeix àcidament en vuit paraules. «Aquesta és una ciutat d'àcrates i especuladors». D'aquesta manera s'han perdut petits tresors arquitectònics. Durant la guerra pels bombardejos, per la venjança noucentista, després, per pur negoci, sempre, i fins i tot durant els anys 90, en aquest cas al barri del Raval, perquè els urbanistes de la democràcia van desatendre els consells dels seus propis assessors, com Jordi Rogent. «Ho vaig intentar, però no em van fer cas». Aquesta és la història de Barcelona.
