Un jardí per llegir un llibre regalat

«Por la noche tuviste aquel sueño». Aquesta és la primera frase d'Un hombre, un llibre d'Oriana Fallaci que ahir esperava un lector a la taula que la Biblioteca Nacional de Catalunya, en col·laboració amb El Jardí, ha instal·lat als laterals de l'Hospital de la Santa Creu. L'agafava a l'atzar després d'una xerrada amb Leo, l'home que s'encarrega de regalar llibres, perquè a la taula no es presten, es regalen i, a canvi, es parla i pot ser que s'hi torni amb un llibre trobat a la prestatgeria de casa, ja llegit.

És el tercer any que Leo participa en Llegim al jardí, que ja arriba a la seva cinquena edició. Xerrem de lletres, de La hojarasca, de Bogotà, m'explica que la iniciativa ha tingut una bona acollida i, després, Leo m'ajuda a observar el jardí.

Els jardins de Rubió i Lluch són Barcelona en miniatura, no per l'arquitectura, però sí per la humanitat que hi transita. Reuneix estudiants de La Massana, avis de tot Barcelona, persones sense sostre, okupes, els erudits de la biblioteca, els turistes que, explica Leo, cada vegada són més. Tots comparteixen l'espai; alguns fins i tot conviuen.

Arrenca a cantar un noi que viu al carrer. Toca la guitarra i entona un vers en què glossa un jardín de los deseos, en versió andalusa. «De veu en té», comenta Leo, i sí, de veu en té. És en una de les escales, amb uns companys del carrer i a prop d'uns estudiants. Sota aquella mateixa escala, dos homes juguen a escacs.

A l'altre costat, hi ha els aprenents dels mestres dels escacs, que arribaran a la tarda i s'hi estaran fins a les 19.30 hores, quan tanquen el servei de biblioteca fins a l'endemà. S'enfrontaran a peu dret a un duel d'escacs en un silenci sepulcral. Els escaquistes són homes: filipins, pakistanesos, búlgars, catalans. Tots, del barri, tots absorts. El tauler no necessita paraules; tan sols estratègia i respecte.

Leo em diu que, més que ser llibreter, la seva feina consisteix a lidiar amb la soledat, que aquí és tan gran que a estones fins i tot es deixa tocar. La majoria del temps s'amaga pels racons. Les persones sense sostre i els viatgers del cavall, massa joves, comparteixen els racons allunyats. Al centre, els estudiants, sorollosos, i passant, en una passejada que no porta enlloc, els turistes. Llegint: la gent gran. A la taula-llibreria, s'hi acosten tots, fins i tot els turistes. Hi ha llibres en anglès, francès, català, castellà.

Leo explica que aquest any hi ha més usuaris. «Entre 120 i 140 per dia». A les taules, a prop dels llibres, un es pot asseure, connectar-se al wi-fi, anar i tornar com fan els turistes. L'espai guarda cinc segles d'història i «algun fantasma», diu Leo.

Llàstima del tuf d'orins que va i ve com un mal aire. Llàstima, sí, assenteix Leo. «L'únic lavabo que hi ha en tot l'espai és d'El Jardí». «Suposo que és perquè no s'injectin al bany», penso. De solucions, n'hi ha, em corregeix Leo. «A París, hi ha urinaris on un es posa d'esquena i vinga». ¿I les dones? «Les dones no pixen al carrer». Tampoc als jardins.

Notícies relacionades

Les motos continuen aparcant als voltants de les escoles

L’AMB assumeix la titularitat i la gestió del servei de bus urbà de Castellbisbal

El vent canvia i porta la flaire de la tarongina. Està projectada una reforma del jardí. Tant de bo se'n recordin dels banys parisencs.

«L'any passat, venien molts homes que estaven a l'atur. Ara, hi ha més feina, però paguen el que els sembla». Uns quants treuen l'entrepà: mengen a les taules que, des del març fins al novembre, estan als laterals. Masteguen sols: un per taula. Absorts, resguardats sota segles d'història. H