Amatòria grecoromana

La pregunta és aquesta. El tauró, la més temible de les pors de tot banyista, ¿com és com a amant? Perquè les sípies ja ha quedat clar que enganyen, que rebaixen els bonobos a l'altura de vestals. ¿Els taurons tenen una faceta tendra quan es mouen entre corals? Patrici Bultó, biòleg de l'Aquàrium, té la resposta: «No».

Els taurons no tenen una època especial de zel. Almenys, les dues espècies residents a Barcelona, el solraig de sorra i el tauró gris. De manera que els visitants de l'aquari que assisteixen a un aparellament haurien de considerar-se molt afortunats. És una loteria bestial. «El mascle mossega l'aleta dorsal de la femella». Si allò són carantoines o és simple dominació, tan sols ells ho sabran, però s'ha d'estar atent a quan passa, perquè -prossegueix Bultó- «el que ve a continuació és espectacular». «L'esquelet d'aquesta espècie no és ossi, sinó cartilaginós, així que el mascle s'enrosca sobre la femella i copula amb ella amb un dels seus dos penis». Aquest tipus de lluita grecoromana sexual succeeix a més, per les especials característiques de l'Aquàrium, sobre els caps dels visitants. ¡Que superi això la sala Bagdad!

En realitat, si el pas de Cupido pel Zoo de Barcelona ja acotuma a fer parlar (recordem si no el coit prehistòric que van protagonitzar el 2012 una parella de dragons de Komodo), al mar la crida de l'amor ofereix oceans de recerca per als etòlegs. Per exemple hi ha el cas, admet Bultó, dels pops. Per als mascles l'aparellament és una ruleta russa. Introdueixen l'esperma a l'interior de la femella, a través de la seva boca, amb un dels seus tentacles. El repte és no distreure's, ja que, potser per un espasme de plaer o per gana, ella podria tancar bruscament aquella temible boca i li seccionaria el membre al pobre mascle.

Notícies relacionades

Mor Montserrat Úbeda, referent de la catalanitat i ànima d’Ona Llibres

Alberto Soriano: «Collboni demana llom amb formatge, Colau s’emportava el de bacó amb formatge i Pujol va prendre un tallat»

Al pop se'l té per un animal molt llest. Més que un ximpanzé, a vegades. Però el cert és que hi ha exemplars que malviuen en llibertat amb dos o tres tentacles menys tan sols pel seu mal cap. «Sí, sí, és cert, així és», reacciona Bultó, animat per poder compartir amb algú el seu vast saber sobre la vida sexual sota l'aigua. Però com que ell és, a més a més, un llicenciat en la matèria, aporta una desconcertant dada més. «A vegades perden un tentacle perquè en situacions de gran estrès ells mateixos s'automutilen». Caram, com Robert Mitchum a 'Yakuza'.

Que el pop, un animal amb tres cors, perdi els nervis és ben curiós, però sembla que hi ha una espècie que fascina encara més Bultó. Són els hipocamps, també coneguts com a cavallets de mar. La seva desconcertant presència física queda superada per la seva insòlita vida sexual. Encara que, com és comú, el mascle fertilitza els ous de la femella, el que passa immediatament després és que ella li traspassa la responsabilitat de madurar-los dins d'una bossa marsupial bastant similar a la dels cangurs. Encara que més microscòpic, aquest espectacle també es representa, i amb èxit, a l'Aquàrium. És la vida. Així que mentre aquests dies en què al 'sipiari' s'hi programa una obra en tres actes que ja li hauria agradat conèixer a Pier Paolo Pasolini, a la nurseria de l'Aquàrium cuiden minúscules cries d'hipocamp acabades d'eclosionar que, per allò del que és políticament correcte, seria lleig dir que estan per menjar-se-les.