¡Gràcies, Bonamusa!
L'interiorisme dels anys 60 va tenir un clímax únic a Espanya, potser a tot Europa, amb l'estil que la família Balañá va voler donar a les seves sales de cine, un patrimoni difícilment salvable
Supervivent. La gran sala central del cine Aribau de Barcelona, del Grupo Balañá. /
L'estrena del cine Aribau de Barcelona el 1962 no podia sortir-li millor a la família Balañá. La primera pel·lícula que s'hi va exhibir va ser West side story, el shakespearià idil·li que un any abans van dirigir Robert Wise i Jerome Robbins. Va estar 95 setmanes i dos dies en cartell. Per aquella sala de 1.174 butaques van passar unes 800.000 persones. A Leonard Bernstein se l'ha de felicitar per la música. A Natalie Wood i a George Charikis, per la seva interpretació. Però no s'hauria de deixar d'agrair a Pedro Balañá el matrimoni professional que durant anys va mantenir amb Antoni Bonamusa, un dels més extraordinaris i mai prou reivindicats interioristes catalans del segle XX. Bonamusa és l'autor d'aquell estil únic que van tenir les sales Balañá, altamires de l'art modern en extinció, de les quals a penes queda intacta la del cine Aribau. West side story va ser un exitàs com ho va ser la mateixa sala d'exhibició, part de la memòria col·lectiva d'aquesta ciutat.
Les sales dels 60 dels Balañá mereixerien estar en el catàleg de patrimoni de Barcelona, o almenys en el de botigues emblemàtiques que amb tanta pressa va redactar l'ajuntament, però probablement mai hi estaran. Hi ha una expressió nova, l'efecte Monumental, que ve com l'anell al dit per explicar per què dels cines Balañá dels 60 només quedaran algun dia fotografies i bons records. La Monumental (per cert, també propietat de la família Balañá) va ser construïda com a plaça de toros i, molts anys després, inclosa en el catàleg, cosa que ha acabat sent una endimoniada condemna. Si la seva arquitectura ha de ser respectada, les alternatives d'ús són molt escasses. Gairebé nul·les. Aquest és l'efecte Monumental, una espècie de condemna a vagar per l'espai i el temps arquitectònic, amb l'obligada necessitat d'esquivar el deteriorament, però sense solució econòmica per evitar-lo.
El cine Aribau, tret que amb una carambola impossible alguna institució el desitgés algun dia com a gran auditori (qui sap, la Universitat de Barcelona està tan a prop...), sobreviurà només fins que la família Balañá el pugui mantenir obert.
Per si de cas, per anticipar-se al que és inevitable, no està de més explicar qui va ser aquell excepcional Bonamusa, gràcies en part a l'ajuda del seu nebot, Enric Mir, arquitecte. «Ell volia ser pintor. Amb 17 o 18 anys va ser il·lustrador de còmics i va treballar després com a ajudant en l'elaboració dels decorats del Liceu. Era un home inquiet, que va acabar per conèixer bé els oficis, els límits dels materials...». Si hagués nascut abans, hauria estat el perfecte modernista.
Un dels seus primers treballs per als Balañá, el cine Alcázar de la rambla de Catalunya, bevia una mica d'aquest passat estilístic de la ciutat, però aviat va evolucionar cap a una claredat de línies que hauria fet les delícies de Stanley Kubrick si tots dos s'haguessin conegut. Era seu el vestíbul del cine Rex, en què un sostre totalment il·luminat conduïa el públic a l'interior de la sala, una solució similar que ja havia assajat al cine Urgel, que gràcies als Balañá va ser la sala més gran d'Espanya. Va néixer amb 2.324 butaques, després reduïdes a 1.823. L'espaiós vestíbul del Club Coliseum i l'asimetria deliciosa de la gran sala de l'Aribau van ser unes altres de les seves creacions, d'un luxe elegant, lluny sempre de la pompa.
L'espectador, protagonista
Notícies relacionades«Que les coses semblin encara que no siguin». Aquest era, segons el seu nebot, el lema de Bonamusa. A la resta d'Espanya, el més comú eren els cines d'una avorrida sobrietat franquista. A Barcelona, no obstant, gràcies a aquest matrimoni entre Bonamusa i Balañá hi havia més o menys una certa posada en escena: un espectacle previ a l'apagada de les llums i la projecció. L'espectador se sentia protagonista d'alguna cosa important.
De Bonamusa, passats els anys, només se'n recorden els professionals del disseny. I és una llàstima, perquè era un home que tenia un do. Al Museu del Disseny li rendeixen un homenatge que el defineix a la perfecció. Ho fan a través de la història d'un simple cendrer. La firma Formica li va encarregar el 1966 una peça efímera perquè els visitants d'una fira de decoració poguessin apagar els cigarrets. Dels seus llapis va sortir un disseny que va acabar per ser comú a tot arreu, als cines, als aeroports, a les sales d'espera... Vaja, que li va sortir un cendrer de cine. No podia ser d'una altra manera.
