14 artèries cap a la felicitat

Fa calor a l'estació de Sants. Massa bullici per a un aire condicionat graduat a una temperatura d'acord amb uns temps tan ecològics com sostenibles. A les sis del matí, els trens d'alta velocitat i els de Rodalies han donat el toc de sortida d'un dia en què els estiuejants arrasen en nombre els executius i treballadors que mantenen viu el club dels i les Rodríguez. Per la megafonia avisen dels trens que arriben i se'n van, dibuixant en l'imaginari del viatger un estrany triangle amb Vilanova i la Geltrú, París i Valladolid com a capitals del món.

Sants és una estació estranya. A l'espera de la seva conversió en una terminal intergalàctica, li han anat afegint uns quants pegats que li han donat el caràcter d'aquells rellotges digitals que van triomfar entre els membres de la Generació X. Van començar incorporant llum i cronòmetre i van acabar afegint calculadora i l'horari de Canberra, i amb tants extres, el més difícil era poder saber l'hora de Gràcia. Imaginarium, Divers, Calzedonia, McDonalds, una farmàcia, un estanc, caixers, botigues de txutxes, fins i tot un Barça Official Store que ha col·locat a l'aparador Iniesta capitanejant un exèrcit d'homes Nike amb els ­diners qatarians ben gravats al pit. La seva mirada de manxec endurit en mil i una batalles competeix amb la de Stallone i el seu elenc de mercenaris, la tercera entrega d'una saga d'actors amb la musculatura facial en hores baixes. De l'antiga estació queda el bar del metro, últim bastió de la Barcelona canalla. No hi ha clients, i darrere de la barra una cambrera s'avorreix i mira de demostrar que la distància més llarga entre la seva boca i el dit és el fil d'un xiclet. Fins i tot el bany, en un altre temps cort de porcs, ha patit una operació d'estètica, ha canviat el nom WC pel de Sanifair, i ha posat preu al pipi. Són 0,50 euros, sense dret a repetir.

El millor de Sants a l'agost és la fauna que l'habita. L'últim fan de Bob Marley, o potser el primer, sembla portar amagada una maleta familiar a la cavitat d'una gorra rasta. Les seves cames porten el ritme de Waiting in vain, i es creuen amb dos homes que porten una misteriosa nevera. Potser conté un cor solitari a l'espera de ser trasplantat, o una dotzena de cerveses, dos ous durs i un meló. Més val que els portadors mantinguin el pas ferm, perquè a Sants les maletes d'última generació tenen tantes rodes que estiren els seus amos com gossos ansiosos de passeig. Maletes intel·ligents que esquiven els asseguts a terra. La majoria nòmades de culs joves preparats per suportar el fred paviment. Tenen un ordinador a la falda, i comuniquen entre ells amb les paraules justes per no quedar-se penjats. El seu ordinador és la finestra a un món en dues dimensions.

Una parella de nibelungs recorre a dues empleades d'Adif amb un anglès adequadament paupèrrim per no entendre res. «One street out», repeteixen assenyalant l'infinit que acaba a la plaça de Joan Peiró, davant la mirada impassible d'aquella parella de bàrbars il·lustrats que contrasta amb un duo d'italians que miren amb nervi napolità l'horitzó antònim, la plaça dels Països Catalans, punt de trobada habitual entre els nostàlgics del franquisme. «Questo è un problema del mio fratello», li diu el d'aspecte més terrone. Avui, la vista és nítida. Hi ha dies en què la plaça s'oculta darrere de la barrera que formen els expulsats del paradís per la seva condició de fumadors recalcitrants.

Notícies relacionades

Triple multa a la Biciloca

La Barceloneta demana un pla de xoc

I com que Renfe va intrínsecament associada al cabreig, no falten les malediccions dirigides a una expenedora de bitllets. «Està bloquejada, em cago en la puta mare que els va parir, a internet deia que hi havia places». Ella mira el seu marit com qui està curada d'ensurts i de reserves a deshora. L'estiu arribarà més tard del previst, i miren amb apatia una dona amb bitllet i un llibre de lectura tan ràpida com el tren que la portarà fins a Puerta de Atocha.

En una estació multiracial com Sants, l'estiu s'intueix per la ves­timenta i la felicitat dels que se'n van o acaben d'arribar per les 14 artèries ferroviàries, com el vi­atger que fa de la seva fugida una el·lipsi que porta implícita la promesa de felicitat. Demà serà un altre dia.