Talleu el trànsit:sortiu al carrer

Pareu el trànsit i sortiu nens i grans al carrer. El diari The Guardian publicava aquest estiu un article en què explicava l'èxit que ha tingut al Regne Unit un projecte que van impulsar dues dones a Bristol, el 2009. Alice Ferguson i Amy Rose van reclamar els carrers per a les persones: perquè juguessin els seus fills, perquè els veïns sortissin al carrer i, durant unes hores, els carrers tornessin a ser part de la vida quotidiana de la comunitat.

Les autoritats de Bristol van recolzar la iniciativa i Playing Out, que és com van anomenar la iniciativa i que es pot traduir com jugar a l'aire lliure, ja s'ha estès per més de 100 carrers de 30 ciutats britàniques, des d'Oxford fins a Londres. Quan van sortir a la llum pública, aquestes dones parlaven d'«escapar de les pantalles», de «conversar», fins i tot de «prendre el te al carrer». Cinc  anys més tard, enumeren tots els beneficis de la iniciativa a la seva web: www.playingout.net. En realitat, la idea és molt concreta i, sembla que per l'èxit, fàcilment replicable: durant unes hores tallar el trànsit i tornar a ocupar el carrer, tant grans com petits.

Irònicament vaig llegir l'article a la pantalla del meu mòbil i asseguda a les escales de l'església de la plaça de la Concòrdia, al barri de les Corts.

Al meu voltant, els nens jugaven a pilota, a fet i amagar, i alguns havien dibuixat un palet a terra amb guix. Dues mares enviaven els seus fills a comprar alguna cosa a una botiga pròxima i ells tornaven amb diverses llaminadures i amb el canvi en un puny ben tancat.

Tranquil·litat a la plaça

3 Era finals del mes de juliol, feia una calor asfixiant i, per a molts, era el primer estiu a Barcelona. Una dona aparcava el cotxet de la seva filla i la perseguia sense preocupar-se per la seva bossa. «És el que té viure en un barri», murmurava. ¿Deixaria que els seus fills juguessin al seu carrer, sols? Ahir la pregunta provocava sorpresa, gairebé incredulitat. No, al carrer del Carme, em deia A., la mare d'un nen de 6 anys. No, al carrer de Padilla, em deia Pili, mare de dos fills. Totes dues argumentaven el mateix: ¡cotxes!

Notícies relacionades

Collboni defensa el model i la gestió del turisme a BCN

L’urbanista Ramon Gras convida a invertir en cultura

Un pare, a la Gran Via, i una mare, a Sant Andreu, deien el mateix. ¿Jugaven al carrer, vostès? Es relaxaven. Tots, sí. Tots amb un àlbum de records d'escapades amb la colla, amb la memòria d'anar a buscar els veïns per anar cap a l'escola. Ahir, per la ciutat, em trobava amb el senyal blau amb cotxe, més nen jugant amb pilota, més caseta, més adult. Gairebé mai hi ha nens jugant al carrer a la vora d'aquest senyal.

Al centre, són els nens i nenes d'origen filipí, marroquí i indi els que juguen sense que els seus pares siguin a duess passos d'ells. Són ells els que les pròximes setmanes tocaran l'intèrfon de la veïna per anar, en grup, a classe. Li pregunto a una mare filipina al carrer de Joaquim Costa: «Han d'aprendre». Busco iniciatives com Playing Out a Barcelona i llegeixo, a la web de l'ajuntament, que l'any passat 60 centres educatius van iniciar el curs amb un camí escolar. Playing Out no només és un camí: és el carrer per a veïns durant unes hores.