El renaixement del llegendari cine Texas revitalitza el barri de Gràcia

Les senyores amb el carret d'anar a comprar, parelles de gent gran, pares amb nens... la majoria de persones que passegen aquests dies pel carrer de Bailèn cantonada amb Igualada s'aturen amb un somriure d'orella a orella a contemplar la façana del nou Texas, cine que té els seus orígens en l'any 1947, quan es va especialitzar en programa doble de reestrena. Dimecres que ve reneix amb idèntic nom i amb el mateix esperit de projectar pel·lícules ja estrenades, que mereixen una segona oportunitat.

El Texas, des del 1996 fins a l'agost del 2013, es va dir Lauren Gràcia, multisales que van haver de tancar per la crisi i la dura pujada de l'IVA, però abans del 1947 ja era un cine. Llavors es deia Bailèn, i és un dels escassos immobles de Barcelona que fa dècades que acull projeccions. «Teníem por que es convertís en un altre supermercat. Tot el barri ho celebrem: ¡Gràcia recupera el seu mític cine!», comenta una senyora mentre abraça el cineasta Ventura Pons, l'accionista majoritari del projecte. Sembla una escena promocional, però és així, i es repeteix amb diferents veïns cada vegada que el director surt al carrer.

Pons va proposar a Ricard Almazan, programador dels cines Verdi durant gairebé 25 anys, i a Àngels Gelabert, responsable de comunicació dels mateixos cines del carrer de Verdi, que s'unissin a aquesta aventura. «Si no es dia Texas es perdia tota la màgia», considera Almazan, que va dir que sí a Ventura perquè és un projecte fet amb «molt bones» intencions. «Si no fem alguna cosa, el cine es morirà. ¿Quantes sales queden al centre de Barcelona? És preocupant. El Texas reneix amb l'objectiu que la gent tingui ganes de tornar a veure una pel·lícula en una gran pantalla. A més, aquestes sales, per la seva tecnologia i comoditat, són un luxe i no faran pudor de crispetes», assegura.

MENJADOR INFANTIL / Miquel Barcelonauta, autor del blog Barcelofília, recorda que durant la guerra civil el cine Bailèn es va transformar en uns menjadors infantils. «Després, durant la dictadura, ja com a Texas, va adquirir personalitat pròpia fins a convertir-se en una de les sales de doble programa més entranyables, molt lligada a Gràcia i també  a la comunitat gitana de la plaça del Raspall. És una gran notícia que es torni a obrir», afirma.

El bloguer diu que la memòria del Texas és inesborrable per a molts veïns. «El seu tancament també va comportar la desaparició de l'acomodador, de la taquillera i d'altres personatges entranyables que semblaven integrats eternament a aquesta sala. En realitat, va simbolitzar la mort del cine de barri amb aquelles sessions contínues a partir de les quatre de la tarda amb dues pel·lícules estrenades feia temps, i on els pares deixaven els nens perquè passessin les tardes del cap de setmana, com si fos una guarderia», relata.

Ventura Pons té com a primer objectiu cobrir un buit del qual, com a ciutadà i cineasta, se sent orfe: l'exhibició cinematogràfica en català. «Tota la programació de tarda i de nit serà en versió original subtitulada al català. L'única ajuda que tenim, i l'agraeixo, és de Política Lingüística de la Generalitat, per a la subtitulació dels films que encara no disposen de rètols en el nostre idioma», afegeix el director.

Les primeres pel·lícules programades per al públic el dia 18 són Any de Gràcia, dirigida el 2011 per Pons; 12 anys d'esclavitud, de Steve McQueen; Tots volem el millor per a ella (2013), de Marta Coll, i L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, pel·lícula de Felix Herngren basada en el llibre homònim de Jonas Jonasson. No obstant, el dia abans, el Texas viurà una de les seves grans nits amb un acte inaugural digne d'alfombra vermella en què es retrà homenatge als personatges que donen nom a les quatre sales, on en total hi ha 540 butaques.

Notícies relacionades

«La meva il·lusió és que la gent torni al cine»

L’habitatge escala al segon lloc de les preocupacions dels veïns de l’Hospitalet

A la sala en honor a Bigas Luna es projectarà la seva pel·lícula La teta i la lluna (1994). A la de Francesc Rovira i Beleta, Los Tarantos (1963). A la del crític de cine José Luis Guarner, El maquinista de la general (1926), de Buster Keaton, que va ser un dels seus títols predilectes. I a la del director de fotografia Néstor Almendros, El lago azul (1980).

Al vidre del nou Texas destaquen frases escrites per cineastes. La primera és de Charles Chaplin: «Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia».