Mercè marca registrada

La Mercè 2014 va viure ahir l'equador de la seva programació amb (alerta, que això de les opinions és com els culs, tothom té el seu) el més icònic de tots els seus espectacles, el correfoc, una celebració que malgrat que només té 35 anys d'història ha aconseguit el perfecte engany que es demana sempre a tot el que és teatral i, així, fins i tot hi ha qui es creu que és primitiu. Més de 100.000 persones, la majoria joves, ja que el correfoc té alguna cosa de ritual tribal urbà, en el qual la percussió i la pólvora substitueixen l'ayahuasca i el peiot, van participar a la rua dels diables i la seva granja de bèsties impossibles. En capacitat de convocatòria, el correfoc està a l'alçada del piromusical que sol tancar la festa major de la ciutat. Però de focs artificials en tenen altres ciutats. De correfoc com el de Barcelona, cap altra.

L'any 1979, quan l'Ajuntament de Barcelona ja havia decidit reinventar la seva festa major, Agnès Trias i Xavier Jansana, que participaven en aquella pluja d'idees, van presentar una proposta inesperada. El seu pla era anar a la recerca de les poques bèsties fantàstiques de cartró pedra que encara quedaven disperses per Catalunya i organitzar una desfilada juntament amb les escasses colles de diables que havien sobreviscut a les successives prohibicions d'aquest tipus de celebracions paganes.

La idea original de Trias i Jansana anava més enllà. Pretenien que els barcelonins hi anessin disfressats d'animals. És una llàstima que aquesta segona part de la seva proposta no fos tinguda en compte, més que res per saber en què s'hauria transformat, a la vista que el primer correfoc ja no va sortir com estava previst perquè el públic el va reinventar sobre la marxa, el va modelar al seu gust, i així se celebra des d'aleshores.

«NO PASSARAN»

¿Què va passar aquell 23 de setembre del 1979? Doncs el que hi havia previst era fer una simple rua, que és el que solien fer els diables als pobles. Però a Barcelona un grup de joves es va asseure a terra al crit de «no passaran». Ho van fer a la Rambla. Aquell era un any en què córrer davant dels grisos era molt habitual. Ara el normal és fer-se selfies així que s'acosten les bengales. L'essència és més o menys sempre la mateixa, hormones, adrenalina, exhibicionisme davant el sexe contrari, el magnetisme de la por...

Molt aviat l'Ajuntament de Barce-lona va comprendre que havia descobert una terra fins llavors desconeguda. Va posar un nom a la seva troballa, inspirat, com és obvi, en el correbou, i va plantar una bandera, que per al cas podria ser el cartell oficial que Joan Brossa va fer per a l'edició del 1981.

Al correfoc a més a més li va anar estupendament que aquells primers anys grups teatrals com Comediants i la Fura dels Baus fossin una més entre les colles de participants. La seva presència va ser inspiradora. Ahir, al correfoc hi havia 60 colles, la immensa majoria de Barcelona. Ara ja no fa falta anar a la recerca de grups més enllà dels límits del terme municipal.

Ahir, doncs, la Via Laietana, el més lleig dels carrers del centre de la ciutat, va lluir infernal una altra vegada. Aquest és un espectacle que fa bategar fort i de pressa el cor. L'interessant, amb més calma, és comprendre realment què significa el correfoc. És el símbol ni més ni menys que Barcelona va trobar fa anys la seva fórmula de la Coca-Cola per al conjunt de les festes de la Mercè, que és una celebració a la qual l'Institut de Cultura de Barcelona té presa la mida com aquella cuinera que ja no necessita pesar els ingredients de la seva recepta, perquè com que la domina ja li surt bé. No hi ha patent de la Mercè, però es mereixeria ser una marca registrada.

EVOLUCIÓ DESPRÉS DE LA REVOLUCIÓ

És cert que la festa major de la ciutat ha evolucionat. No és un calc de les edicions de principis dels anys 80. Ha funcionat sovint el joc de la prova i l'error. S'han provat escenaris alternatius. Alguns s'han descartat. S'han polit els espectacles. Al principi, per exemple, els focs artificials no anaven acompanyats de música. La primera vegada que es va presentar aquest còctel, molta gent va arrufar el nas. Ara sembla que sigui una cosa natural.

Potser, no obstant, la principal revolució dins aquesta llarga sèrie ja de 35 anys de festa major reinventada va tenir lloc després dels Jocs Olímpics. Llavors es va decidir obrir de bat a bat les finestres de la música amb un propòsit especial, que hi passessin els grups alternatius. El BAM (Barcelona Acció Musical) és el resultat d'aquella obstinació, i això que les tres primeres edicions (si les hemeroteques no menteixen) van ser passades per aigua. La persistència i la correcció d'errors fan que avui sigui inconcebible una Mercè sense el cartell musical actual. La solució fàcil hauria estat contractar pocs artistes consagrats i segurs, llançar la casa per la finestra i agradar sense risc. El BAM no és això, és millor.

Notícies relacionades

Sant Jaume supera la prova d'aforament en la cita castellera

Els 'food trucks' triomfen a la Mercè

En aquest camí de polir la marca de la Mercè, en l'edició del 2015 sens dubte caldrà fer una reflexió sobre què li ha passat a la Ciutadella aquests tres primers dies de festa. La millora de l'oferta lúdica, realment molt recomanable, ha desfermat més entusiasme del que potser s'havia previst. De dia es creia que triomfaria com a espai familiar.

L'inesperat ha estat que de nit el lloc ha agradat com a lloc de trobada. Segur que han ajudat a aquest èxit d'assistència les food trucks, les camionetes de restauració, una iniciativa que l'Ajuntament de Barcelona va encaixar d'entrada amb timidesa i que ha tingut una acceptació descomunal. El seu encaix a la ciutat ja es mereix un debat.