a peu de carrer
Donar sang anant cap a casa
Un home dóna sang, ahir al metro de la plaça de la Universitat. /
La llum freda del metro il·luminava ahir l'hospital de campanya. La doctora Lorena Montfort treballava en el que en algun moment va ser una botiga de perfums. Prenia la tensió, pesava si era necessari, preguntava. A fora, unes banderoles mostraven el camí: no tothom el seguia, ni tan sols tots el veien.
Al metro, la invisibilitat és rutina. Passava un noi amb un skate i mirava el cartell on es llegia: He vingut a donar sang al metro. Seguia. Arribaven noies amb carpetes de la UB. No s'adonaven del que passava al voltant. Una dona cridava: «Tinc la tensió alta, però si els serveix la meva». Es referia a la seva sang. S'asseia per omplir un full de donant mentre, en una de les sis lliteres, una noia parlava per telèfon mentre li feien l'extracció. Arnau Maspons, del Banc de Sang i Teixits, m'explicava que n'hi ha que es fan selfies o fotos als peus mentre estan estirats. Hi ha coses que canvien i coses que no: una de cada 10 persones que entren en un hospital necessita sang.
Fins dissabte, d'11.00 a 20.00 hores, personal del Banc de Sang i Teixits, juntament amb voluntaris de TMB i de la Creu Roja, estaran a la plaça de la Universitat i al vestíbul del metro d'Universitat animant la gent a donar sang i conscienciant de l'existència de 7.000 malalties minoritàries. La campanya, impulsada per TMB, és pionera a Barcelona, per l'espai (el metro) i per la durada (sis dies). Dilluns, van parar 149 persones, el 50% d'aquestes nous donants.
Carnet a la cartera
La plaça de la Universitat pateix explotació informativa sobre campanyes solidàries i ahir hi havia qui ni tan sols s'aturava a escoltar els voluntaris. A sota era més difícil fer-se el desentès. Al matí, fins a les 12.45 hores, hi va haver 10 donacions. Per casualitat, i sense cap afany estadístic, tres de les noies amb qui vaig parlar eren de les Balears. A les illes, el carnet de donant es porta a la cartera i forma part de l'herència familiar.
Notícies relacionadesLes dues primeres, de Menorca, estudien a la UB i deien que, havent complert els 18 anys, tenien clar que volien provar-ho. La tercera, una mallorquina, esperava una amiga. Es diu Elisabeth Mesquida i donarà durant la setmana, ahir «no era el dia». ¿Ets donant? Girava la pantalla del mòbil cap a terra: «Sí, a casa la meva mare també ho és. Crec que és una cosa que podem fer tots. Ajudem molta gent, i no ens costa gens». L'amiga finalment no podia donar: menys de 50 quilos, una voluntària deia que això del pes ja havia passat.
Veure Barcelona mentre desaccelera el pas perquè es troba amb un obstacle social al seu pas quotidià suposa veure passar una ciutat que ja no s'explica ni per una única cultura ni una única manera de veure el món. Parava una barcelonina amb mocador. Estudia a la UB. Feia temps que volia donar, però ara s'ho troba de cara i amb temps. Davant seu, hi havia un matrimoni camí de casa, i darrere, un estudiant de 21 anys. Feia la calor xafogosa del metro, només quan passava la màquina, un pis més avall, arribava la fresca. L'Adriana, una de les menorquines, deia estar orgullosa: «M'han dit que tinc una bona vena». Sortia del metro somrient.
