El rastre dels anuncis

La notícia ja és global: The New York Times s'ha fet ressò de la desaparició forçada dels vells establiments de Barcelona, aquells locals que moltes vegades eren un cordó umbilical entre el present i el passat de Barcelona. Em pregunto si deixaran marques, si els cartells que anuncien ara cases de partitures, cotilleries o botigues de joguines deixaran algun signe en la ciutat que desapareix al segle XXI com ho han fet tallers d'artesans, tavernes, fàbriques de ventalls, magatzems de paper de fusta o de sabates desaparegudes al segle XX. D'aquests, a vegades, encara en queda un anunci, una lletra publicitària, unes paraules descontextualitzades (conyac, cartes, mags) en alguna cantonada de la ciutat.

Aquesta crònica va començar quan un cartell al carrer de Boters ens va regalar la història d'una sastreria que havia regentat la senyora Flora, una dona que va aprendre l'art de les agulles a França. Aquell cartell té memòria perquè al local la néta de la senyora encara hi treballa amb teles i agulles.

Busco cartells de la ciutat i els trobo perquè la ciutat hipsteritzada no despenja els anuncis vells, encara que ara en un local que s'anuncia com a barberia hi hagi una pastisseria, el que era una carnisseria de carn de cavall sigui simple vivenda o en una merceria s'hi vengui roba vintage.

El cartell en més bon estat, fins i tot restaurat en grana, és el d'Alfombras y tapices. Taller escuela de artesanía. És al carrer d'Avinyó i, avui dia, a l'edifici hi ha una seu del Consorci de Normalització Lingüística. Ahir, uns quants turistes hi descansaven a l'entrada en uns bancs dobles, dels que no n'hi ha al carrer. Hi havia qui feia fotos. El cartell, per l'activitat que anuncia, és un anacronisme en una ciutat turística i accelerada. Richard Sennett ho diu amb claredat: en aquesta societat en què tothom està àvid de noves experiències, el que és artesà està en declivi, desvaloritzat.

Ho apuntava i, coses d'aquesta ciutat, em recolzava en un edifici del 1861 per observar el trànsit d'un carrer on els turistes busquen Picasso. A l'aparador del comerç de l'edifici del 1861 hi havia una tetera, unes gerres de llet, un cendrer amb una sireneta, una sabata de nen. Tot, de plata i amb pols d'anys. En un cartell hi llegia: Daurats, platejats i niquelats.

És Santiago Bagué, restauració de tota classe de metalls, com es llegeix en un altre cartell, des del 1917. Són tants els colors, els neons i els locals que apareixen en aquest carrer que, el que hi ha estat sempre, és invisible. Hi entrava i trobava, en una foto, l'avi Santiago, l'emprenedor que, als anys 20, va arribar de Monzón per obrir un taller de restauració de metalls. El fill d'aquest, en una altra, i el nét, també Santiago, assegut darrere el taulell.

Notícies relacionades

Raons per apujar el transport públic

La tecnologia genera un de cada dos euros de l’impacte econòmic

Era la Montserrat, la seva dona, qui m'atenia mentre el senyor s'animava a explicar o a callar. Parlava, per fi: la seva memòria amb aquell carrer es remunta quan tenia 10 anys i passa per una òptica, el xòfer de Macià, una taverna, una lleteria... Al carrer, ja no hi queda res d'aquell passat, ni tan sols un rastre de publicitat escrita a mà.

Parlava ahir amb un senyor que és conscient que el seu ofici es perd amb la seva generació. Ho deia sense desànim. El 1861, el local s'il·luminava amb llums nobles. Treia el seu smartphone i em mostrava imatges d'unes miniatures que talla en fusta; en va aprendre amb els jesuïtes. Aquells anys que, a les tardes, anava al taller de l'avi aragonès. H