Poesia positiva als passos zebra

Aquesta crònica va començar el primer dia de pluja i vent a Barcelona, quan els carrers de l'Eixample es van entapissar de marró per les fulles caigudes dels plàtans. Aquell dia, un lector em va avisar que en els passos de vianants de la Ribera, la Barceloneta i Sant Antoni hi havien aparegut, des de mitjans de novembre, versos urbans i vaig anar a buscar aquesta poesia. Al correu, el lector adjuntava una imatge amb una de les pintades: «Et menjaria a versos». Però no indicava a quina cantonada de Barcelona l'havia trobat.

Va ser buscant versos arran de terra que la mirada d'aquesta cronista va baixar a l'asfalt, després de gairebé quatre anys d'escriure aquesta peça, i es va trobar amb les sabates gastades i la vamba escarransida

-abans del 2008 a Barcelona hi abundaven la vamba nova i la sabata de pell enllustrada-, mullada gairebé sempre, de 18 euros i que, deia un noi parat en un pas de vianants del carrer de Sepúlveda, és molt swag, sense aclarir-me per què.

Buscant versos d'asfalt urbà, vaig anotar que han desaparegut les burilles de terra i han aparegut els turmells dels joves que, tot i el fred, s'apugen el xandall o els pantalons perquè se'ls vegi el panxell, fins ara una part del cos masculí poc valorada.

Vaig trobar dos d'aquests versos urbans, no sé si n'hi ha més, a Sant Antoni i, de fet, no vaig trobar mai aquest: «Et menjaria a versos». La primera càpsula poètica que vaig trobar deia: «La gravetat de la llei és quan no t'atrau cap a mi», i és al carrer de Casanova amb Sepúlveda (costat Besòs). A la segona, a Floridablanca amb Villarroel, es llegeix: «El mar és la meva terra».

Les pintades simulen la tipografia d'aquell missatge tràgic que ens informa que «Un de cada tres morts en accident de trànsit anava a peu», però són pocs els vianants que les llegeixen o els veïns que les han vist. «No ho sé», em deien a les tintoreries on preguntava. L'Eixample està ple de tintoreries.

A Floridablanca, uns nois esperaven el canvi de semàfor. Una dona consultava el mòbil. Els joves parlaven i, potser perquè jo llegia els versos, ells també i el resultado era un somriure. ¿Els havíeu vist? «No», tornaven a la serietat urbana.

Barcelona segueix la moda de les pintades positives que, des de fa dos anys, es poden llegir en altres ciutats europees com Berlín, Londres o Atenes. A Barcelona i a Atenes, això sí, el quadre positiu se suma a l'enciclopèdia reivindicativa. «M'agrada la vida», es llegeix al carrer dels Petons. «La vida és la meva ànima», està escrit a la de riera Alta. «Be Kind, Be Human, Smile (Sigues amable, sigues humà, somriu)», ha grafitejat algú en parets del Raval i a la porta d'un pàrquing a Floridablanca.

Els autors de les càpsules poètiques són el col·lectiu artístic madrileny BoaMistura. A la seva web llegeixo que aquest col·lectiu té el «quarter general» a Madrid, però que han viatjat pintant des de Mèxic fins a Guinea Ecuatrorial, Sèrbia...

Notícies relacionades

Raons per apujar el transport públic

La tecnologia genera un de cada dos euros de l’impacte econòmic

Fa setmanes, van fer la mateixa acció poètica a Madrid. Hi ha una altra cosa a la web: diuen que entenen la seva «feina com una eina per transformar el carrer i crear vincles entre les persones». «Sentim una responsabilitat envers la ciutat i el temps en què vivim», escriuen.

Els somriures ja els tenen. H