Rere l'objectiu (polític)

La seva preestrena no hauria pogut ser menys discreta. No en va el seu objectiu era cridar l'atenció dels barcelonins; que el missatge transcendís. Va ser el 8 de juny del 2013, en un abandonat Palau del Cinema de la Via Laietana, prèviament okupat per a l'ocasió i rebatejat com a Cinema Patricia Heras. A pesar de la desobedient i exitosa estrena

-van aconseguir omplir les 800 butaques de la vella sala-, no ha estat fins a un any i mig més tard quan el treball d'investigació de Xavier Artigas i Xapo Ortega, directors de Ciutat morta, ha aconseguit un impacte massiu en la ciutadania, després de la seva lluitada emissió dissabte passat a El 33.

«Feia anys que estàvem de negociacions amb TV-3. El 2012, durant la realització, vam intentar que fos una coproducció, i ens havien dit quatre vegades que no; però després de passar pels festivals, vam aconseguir un compromís que s'emetés. Però ens anaven fent passar amb raons; ens deien que era un tema molt incòmode, que esperéssim que passessin les eleccions... Ja havíem tirat la tovallola», exposa Ortega. Però, quan ja donaven per fet que el documental no entraria a les -en aquell moment no podien imaginar quantes- cases catalanes, van rebre la trucada del diputat de la CUP David Fernàndez, amic dels directors, demanant-los informació per formular una pregunta en la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La pregunta va desencallar la negociació, ja que la direcció de la cadena va negar que existís cap diàleg i aleshores els directors van amenaçar de difondre els correus que demostraven la seva existència , cosa que va forçar un compromís ja en ferm: l'emissió a la televisio pública a finals del mes de gener.

Sobre la repercussió que ha tingut l'emissió del llargmetratge, Ortega insisteix que l'objectiu de Ciutat morta «no és que es parli del documental, sinó que es reobri el cas». «Que es faci justícia», afegeix Ortega, que, responent a les crítiques sobre l'oberta parcialitat del documental, subratlla que es tracta «d'una campanya política». «Fer un producte artístic formava part de l'estratègia, perquè s'exhibís en festivals», prossegueix el director, convençut que hi ha proves suficients per reobrir el cas en el punt en què va quedar el 2008. «Llavors, a més, no hi havia la condemna per mentides i tortures als dos policies la declaració dels quals va ser clau», apunta el codirector -en la frenètica jornada d'ahir els dos activistes (aquest és un treball sobretot d'activisme) es van repartir l'atenció als mitjans-.

Quintana i Benítez

Notícies relacionades

'Ciutat morta' desencadena una onada d'indignació i la petició de la reobertura del 'cas 4-F'

L'Ajuntament de Barcelona insta la fiscalia a reobrir el 'cas 4-F'

El caràcter artístic del documental no va ser l'únic plantejat en termes d'estratègia en la «campanya política» perquè es reobri el batejat com a cas 4-F, campanya que va néixer a l'empara de les places del 15-M. Els seus directors es van conèixer a la de Catalunya, i el 15-M va ser, a ulls d'Ortega, «un revulsiu» perquè «el sistema es va posar en qüestió». «I casos com els d'Ester Quintana i Juan Andrés Benítez també han ajudat que la gent posi en dubte la versió policial», afegeix.  També va ser part de l'estratègia la pressió a les xarxes socials per a l'emissió del documental -en l'últim any s'havia emès íntegre (amb els cinc minuts ara censurats pel jutge) en multitud d'ateneus i casals- i la campanya de promoció viral low cost, que va aconseguir que l'audiència d'un documental de dues hores un dissabte a la nit en un canal minoritari aconseguís un share històric.

Artigas i Ortega treballen ara en una altra «campanya política» per explicar la història d'Idrisa Diallo, jove subsaharià mort la nit de Reis del 2012 al CIE de Barcelona. «Volem girar la càmera, acompanyar-lo fins al país on va néixer», explica Ortega. Busquen finançament per al projecte, que pretenen més professional -no millor, sinó remunerat-, encara que igual de militant.