Bambino viu a la Barceloneta

Raphael té un museu sobre la seva vida, obra i vestuari a Linares. En vida, les estrelles se solen conformar amb una figura en un museu de cera. Però Raphael és més gran que la vida i ja té un museu dedicat a ell a la seva localitat de naixement. Ni Dolly Parton, propietària del parc d'atraccions Dollywood, s'atreveix a muntar o autoritzar el seu museu. Bambino, mentrestant, té un santuari al bar Leo de la Barceloneta. Els Rolling Stones es van quedar de pedra quan van anar als estudis Chess de Chicago i van veure Muddy Waters fent patafis per a la casa. Amb aquelles feinetes els germans Chess permetien guanyar quatre xavos al tità a qui espremien i a qui els Stones van començar imitant més o menys. De la mateixa manera, Raphael va ser en el seu origen una adaptació pop de Bambino. A un li ha anat d'allò més bé i de l'altre se'n recorden Leocadia Montes i pocs incondicionals més.

El bar Leo és un poderós ressò d'una Barcelona extingida, d'un temps enterrat. Allà al costat, en el desaparegut bar La Barca, solia aterrar Bambino a l'alba als anys seixanta i sobretot setanta i vuitanta quan era a la ciutat, després de la farra posterior a l'actuació als Tarantos, Las Vegas, el Tabú o el Bombín. En un cotxe de cavalls agafat a la Rambla, o en dos, arribaven Bambino, pentinat i americana sense competència, i els seus amics i era una festa. «Bambino s'allotjava en pensions. Preferia gastar-se els diners amb els seus que en hotels», diu Leo. El rock and roll way of life sempre ha sigut excursionisme cristià al costat de l'estil de vida flamenc. Una bona gresca a La Barca i després musclos i paella per a tothom en un dels xiringuitos de la platja, també esborrats del mapa. El miracle era que a la nit Bambino tornava a incendiar l'escenari.

Ni conduir ni treballar

Això preserva Leo al seu bar, les parets forrades de fotografies del volcà d'Utrera, pioner del flamenc pop massa salvatge i massa dramàtic per aconseguir l'èxit amb tota mena de luxes. Amb Payaso, per exemple, no pots conduir ni treballar en una fàbrica perquè en un cas t'estampes contra un fanal i en l'altre et talles un dit.

«Peret està bé. Però no crec que sigui comparable a Bambino», diu Leo. Bambino és incomparable.

Barcelona, explica Leo i és veritat, era casa per a Bambino. Passats els dies de fulgor als tablaos madrilenys i constatat per la indústria discogràfica que malgrat meravelles com l'elapé Hablemos del amor (1973) era massa hardcore per triomfar, Bambino, Miguel Vargas Jiménez, es va convertir en artista de culte per a persones al costat complicat de la vida. «Les dones se li tiraven a sobre. És clar, era guapo, elegant i un cavaller. Però els feia poc cas», diu Leo.

Notícies relacionades

Els joves, a puntd’hissar veles

La falta de vent ajorna la victòria de britànics i italians

Fa poc els fills de Leo van anar a veure actuar Parrita i aquest els va dir: «Vosaltres no sabeu qui és la vostra mare». Breument: una dona que va venir a la Barceloneta des de La Rábita, Granada, i que si no s'hagués casat tan jove potser hauria fet carrera ballant. «M'agradava ballar i no ho feia malament», diu. Escortada per Tomás, el difunt propietari de La Barca, compare del seu marit i de Bambino, alhora que aquest era padrí d'un fill seu, Leo portava a terme les seves escapades. «Només en quedem quatre com jo a la Barceloneta. Encara que hagi canviat continua sent el millor de la ciutat», diu.

El bar Leo té un jukebox de la marca Sirene en què al·lucines quan arribes als grups que comencen per ele: Los Amaya, Los Amigos, Los Baris, Los Calis, Los Caños, Los Chavis, Los Cherokee, Los Cheles, Los Chichos. Alguna cosa deu tenir en contra Leo de Los Chunguitos perquè no hi són. Però sí Las Grecas (i, ¡tres hurres!, Lone Star). És un jukebox fabulós. Si li vols alegrar el dia a Leo, posa La pared i Corazón loco. Les seves favorites de Bambino. «El meu cos és tot un cor que estima», diu en l'estàtua que té a Utrera.