Una cita amb 'madame Orsini'
La bomba Orsini del Liceu, que malgrat els seus 24 percussors, no va esclatar el novembre del 1893. /
De les dues bombes que l'insensat de Santiago Salvador va llançar el 7 de novembre del 1893 a la platea del Liceu, la primera, per a desgràcia dels desafortunats i entreteniment des d'aleshores dels supersticiosos, va caure a la fila 13. Hi van morir 20 persones. La segona va caure a la falda de la senyora Cardellach, morta en la primera explosió. Allò va passar al principi del segon acte de Guillem Tell. Total, que el públic es va perdre l'escena de la fletxa i la poma del tercer acte, però almenys va disfrutar de l'obertura de l'última òpera que va compondre Rossini, aquesta animosa composició que tan bé li va anar a Stanley Kubrick per musicar el més frenètic ménage à trois de la història del cine a La naranja mecánica.
L'atemptat anarquista del Liceu va ser, psicològicament, el Titanic barceloní, però de secà. A la platea hi havia bona part de la burgesia catalana del moment. Era dia d'estrena. Això s'ha explicat mil vegades, ho sé. I encara que en la relectura dels diaris de l'època sempre es descobreix algun detall que havia passat inadvertit («alguns lladres, aprofitant-se de la confusió i del pànic dels primers moments, es van apoderar d'alguns rellotges i fins i tot n'hi va haver que van tenir el cinisme inqualificable de desposseir de les seves joies els difunts»), la cosa aquí no va de recordar els temps en què Barcelona era coneguda internacionalment com la ciutat de les bombes, sinó de mirar de comprendre per què ja no és la bomba, un joc de paraules molt tonto, d'acord, però oportú.
No cada dia es té una cita amb madame Orsini. Se la va veure a Madrid el 1983. Va estar a Amsterdam, al Museu Van Gogh, el 2007. És cert que el 2011 era una de les estrelles d'una exposició del Museu d'Història de Barcelona (Muhba), però a la bomba Orsini que no va esclatar al Liceu a penes se l'exhibeix. Així que quan Josep Bracons, conservador del museu, dóna permís per sostenir un moment a la mà aquesta terriblement preciosa peça, les pulsacions augmenten. És menuda, com una taronja Torres premium, com una teta de copa D, com un cor humà. Són les tres primeres imatges que vénen al cap al subjetar-la, inconnexes, sí, però és que la peça pertorba.
Fa goig, ja que és de ferro cromat, un detall que convé no passar per alt. El cognom li ve per la tècnica de fabricació que va concebre un anarquista italià, Felice Orsini, però la forma podia variar, explica Bracons, perquè el que els mestres dinamiters anarquistes feien era modificar objectes de la vida quotidiana, com ara la pinya decorativa que rematava la barana d'una escala o les esferes de la capçalera d'un llit. L'ornamentació burgesa reciclada en bomba, quin gran resum d'una època.
Que allò era un objecte digne del Museu del Disseny ja ho va tenir clar en un primer moment Pedro Armengol Cornet, secretari de l'Audiència de Barcelona quan es va jutjar i sentenciar a mort Salvador. La va tenir a la taula del seu despatx com a petjapapers. Al morir, la madame va passar a mans de la seva filla i del seu gendre, l'arquitecte Lluís Bonet Garí, deixeble d'Antoni Gaudí, cosa que ens porta a recordar que al portal de la Mare de Déu del Roser de la Sagrada Família hi ha una escultura batejada com La temptació de l'home, en què el dimoni entrega a un obrer una bomba Orsini. A l'esclatar la guerra civil, als Bonet els va entrar un atac de prudència i per evitar malentesos van entregar l'artefacte a l'ajuntament. Encara que el periodista Lluís Permanyer va sostenir un dia que l'autèntica bomba del Liceu era una altra, la del Muhba passa encara per ser l'autèntica, així que toca ja revelar el motiu de la cita.
Notícies relacionadesPregunta. ¿Per què no s'exhibeix de forma permanent? El Teatre Ford de Washington exhibeix la pistola Philadelphia Deringer amb què allà mateix va ser assassinat Abraham Lincoln. La bomba, desactivada des de fa més d'un segle, és a dir, ara que no pot causar «lesions incompatibles amb la vida», segons l'informe que sobre ella van fer els artificiers dels Mossos d'Esquadra, potser hauria de tornar al Liceu. Si es programés per a l'ocasió un Guillem Tell ja seria l'hòstia.
La resposta està aquí mateix, només sortir del Muhba en companyia de Bracons (per cert, gràcies per l'extraordinària tasca d'alcavot). El primer que es veu al sortir novament al carrer és una botiga de souvenirs. Samarretes de mal gust, trencadissos horteres i altres espants. Barcelona és com els óssos que pesquen salmons apostats en una roca enmig del riu, amb la boca oberta. ¡Quin gran souvenir seria l'Orsini! ¡Quin gran petjapapers! Si Barcelona fos encara la bomba...
