Una soledat permanent

Malsons, ansietat, depressió, aïllament, ràbia continguda... Són els símptomes que manifesten, cinc anys després, molts familiars i testimonis de l'atropellament massiu. Alguns joves afectats han aconseguit superar el traumàtic episodi i, malgrat les seves greus ferides, avui cursen estudis superiors o treballen; d'altres, sobretot els fills de famílies sense recursos, han abandonat els estudis i s'han quedat clavats en aquella nit del 23 de juny del 2010.  Hi ha mares que segueixen prenent fàrmacs per a la depressió.

«Quan et passa una cosa molt grossa i ja ha sortit la foto del president i els ministres en el funeral, un pensa que l'Administració s'encarregarà d'atendre les víctimes, però no és així -afirma Roberto Manrique, supervivent de l'atemptat d'Hipercor i expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes-. Passa igual en totes les catàstrofes. No sé per què no es fa un protocol com Déu mana per atendre les persones en aquests casos». La nit del 23 de juny del 2010, Manrique va anar a l'andana de Castelldefels-Platja a petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura.

Fa cinc anys, la Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de la Universitat Autònoma ja tenia dissenyat un programa d'atenció a llarg termini per als afectats de grans catàstrofes que anava més enllà de les 72 hores d'intervenció del Servei d'Emergències Mèdiques, que ja està molt ben establert i valorat.

Notícies relacionades

«Vaig saber que havien arxivat el cas per la tele a l'Equador»

«Ens han jutjat com si fóssim éssers sense drets»

La seva directora, Ingeborg Porcar, fins i tot va arribar a rebre diverses trucades de famílies de Castelldefels però no les va poder atendre. Les autoritats van considerar que, després de l'atenció en el primer impacte, les víctimes s'havien de dirigir a la xarxa de salut pública. En alguns casos això va resultar insuficient o, directament, contraproduent. Aquest va ser el cas de l'Alba, una menor embarassada en el moment de l'accident que quan es va presentar al psicòleg del seu centre d'atenció primària amb el nadó va ser alliçonada sobre la imprudència del seu nòvio.

«Al marge d'aquest cas, que és una bestialitat, els professionals encara no tenim les coses clares -considera Porcar-. La lliçó de Castelldefels és que el fet de posar psicòlegs en el moment de l'impacte no és suficient i la xarxa pública no està preparada. Va faltar una postintervenció especialitzada. És un dol d'alt risc perquè no hi ha cossos i als afectats no se'ls va prestar cap seguiment especialitzat de sis a nou mesos. Les persones que s'han cronificat és perquè, o ja tenien condicions prèvies per cronificar-se, o perquè ningú els va ajudar».