«Vaig saber que havien arxivat el cas per la tele a l'Equador»

«Els primers dies teníem a sobre els psicòlegs i fins i tot em va trucar la ministra del meu país, però després, res. Tot això ho  hem passat sols el meu fill i jo». El 2003 aquesta mare va deixar tres fills a l'Equador per venir a treballar a Catalunya i cinc anys després en va portar dos, Frank i Gabriel, per donar-los una vida millor.

Després de l'accident en què va morir Frank, el Govern equatorià només oferia un bitllet per família per enterrar les víctimes al seu país d'origen. Cecilia, que treballa cuidant gent gran i netejant, estava desesperada. No tenia diners per comprar un altre passatge i si acompanyava el fèretre de Frank havia de deixar sol Gabriel. Afortunadament, la xarxa de salut pública i política local va reaccionar. La seva treballadora social va moure fils i l'Ajuntament de l'Hospitalet va pagar el passatge a Gabriel.

«Vaig apuntar els noms de totes les persones que es van mostrar tan humanes amb nosaltres: les treballadores socials Laura i Eulàlia, el regidor Jesús Husillos, l'alcaldessa Núria Marín... Els ho agraeixo en l'ànima».

Diferent va ser el tracte que va rebre Alba, la nòvia de Frank, que quan va tenir lloc l'accident era menor d'edat i estava embarassada. Després de donar a llum va anar a un psicòleg del seu centre d'atenció primària per demanar ajuda. «Em va dir que els qui van creuar van ser uns imprudents i jo vaig sortir d'allà plorant -recorda-. No vaig tornar a demanar ajuda. ¿Per què?».

Notícies relacionades

«Les filles se'm van rebel·lar; a casa se'n parlava el mínim»

«Ens han jutjat com si fóssim éssers sense drets»

És habitual que les víctimes de grans catàstrofes pateixin la violència institucional i administrativa. La burocràcia no té empatia. Alba va haver de lluitar sis mesos i contestar interrogatoris perquè la seva filla Kathe fos registrada amb els cognoms del pare. Aquesta noia espanyola, que ara viu a Conca, creu que l'origen de les víctimes va ser un handicap afegit: «Com que no hi havia cap mort espanyol, no els va importar».

El primer jutge va arxivar la causa a la velocitat del llamp, el 30 de juliol del 2010, quan moltes famílies encara eren als seus països després d'haver enterrat els seus: «Jo vaig saber que havien arxivat el cas veient la tele a l'Equador. No li van donar importància», lamenta Cecilia, una dona forta convertida en un mur de sucre que es desfà en llàgrimes.